Sebastià Gili i les germanes de l'Empar (1861)

El comentarista deia: «És tan sublim, tan elevat l'objectiu amb el qual aquestes donzelles es decideixen a vestir l'humil hàbit de l'Empar, que no sabem si admirar més en elles l'heroica abnegació amb la qual s'acomiaden del món, renunciant a tot plaer humà, o el valor i l'alegria admirables amb els quals consagren voluntàriament tota la seva vida a uns treballs en si mateixos tan excessius i continuats com repugnants...».

És evident que el periodista del XIX, un «gacetillero» de tercera, en aquestes consideracions, ens fa realment pena. Però aquestes opinions de petit «bon vivant» no són mortes, al cap de dos segles, dins la societat mallorquina. Tot al contrari. En primer lloc la consideració masclista d'una dona jove que rebutja el matrimoni per anar a servir un ideal altruista és una dissortada i que totes les alegries i tots els plaers es troben al costat d'un marit que en aquell temps les solien embarassar de deu a dotze vegades. Eren els mateixos «bon vivants» que fumaven puros de l'Havana als Casinos i llegien amb indiferència les matances de la guerra de Crimea, els combats de la d'Àfrica o el drama de la criada d'un carrer nobiliari dels voltants de Santa Eulària que se suïcidà després d'haver estat violada pel senyoret de torn. Però quina era la primera nòmina d'aquelles monges admirables, infermeres i missioneres, dames d'assistència social? Sabem el nom de les quatre al·lotes que en aquells dies passaren a omplir un nou rengle de voluntàries, i si en feim una anàlisi podrem comprovar fins a quin punt allò tenia o no tenia mèrit de debò. Eren sor Cristina, natural de Palma, a la qual assistí com a padrina dona Anna Dameto de Cererols; sor Cristina d'Espoleto, natural de Ciutadella, que tingué per padrina dona Josepa Orlandís de Safortesa; sor Elena de Valentinis, de qui fou padrina en la cerimònia de presa d'hàbit sona Lluïsa Despuig de Truyols, i que era de Palma; i finalment, sor Escolàstica, de Ciutadella, que tingué per padrina dona Ferranda Togores de Descatllar... Què significava tot això? Doncs que les vocacions havien germinat en el terreny més difícil, el de l'aristocràcia, que una cosa era tenir un capellà que amb molts estudis pogués arribar, sota el segell d'un marquesat, a ser canonge i, fins i tot, bisbe, o una monja tancada amb la categoria d'abadessa, que una religiosa en el món exterior, guarint nafres i netejant de merda el poble més miserable, com una Teresa de Calcuta d'aquell temps. Renunciaven aquelles al·lotes, per amor a Déu, és clar, a casar-se amb un prim-mirat «pollo-pera» que si per una banda tenia un concepte masclista de l'amor conjugal, per una altra oferia, a la seva esposa, carrosses de dos i quatre cavalls, sales immenses de casals multiseculars, estols de criats i criades i vestimentes de princesa, perfums de París i tota la «pardaleria» que avui en dia veim en mans de la nostra «jet-set» illenca. És per això que les voluntàries de l'Empar sempre hauran d'ocupar un lloc d'honor dins la història social d'aquest país.