L'ombra callada del destí dels Borbons

Maria de la Mercè no tingué una boda del tot feliç. Casada a l'exili un any abans del començament de la Guerra Civil, veia la preocupació en el rostre del seu marit i del seu sogre, el rei Alfons XIII. Era el 1935, l'època de bienni negre a Espanya, amb bona part dels dirigents d'esquerres tancats a la presó després de la fracassada revolució d'Astúries. Tampoc no va ser una al·lota acabada de casar normal quan, el juliol de 1936, el seu marit, Joan, la deixà per intentar allistar-se a l'Exèrcit nacional. Amb bones maneres, el Caudillo Franco rebutjà el fill d'Alfons XIII. Els feixismes, aleshores tan vigents a Europa, tampoc no miraven amb gaires bons ulls les famílies monàrquiques.

I a Roma visqué la mort d'Alfons XIII: «Por la calles de Madrid no llevan al Rey de España / Ni cuatro duques de luto van curvados con su caja/ Se ha muerto en el extranjero / Allá, en la Roma del Papa», recitaven els atribolats monàrquics de l'època mentre el món entrava en guerra.

En els anys 60 i 70 es va fer molt coneguda la silueta del iot Giralda al port de Palma. Maria de la Mercè es convertí en una visitant assídua de l'Illa juntament amb el seu marit i el recentment nomenat príncep Joan Carles. Però aquella aparent harmonia, que feia que Maria de la Mercè es presentàs davant els mallorquins com una dona senzilla, sempre a l'ombra del seu marit, no amagava la tensió entre el comte de Barcelona i Franco. Poc abans de la mort del dictador, el Giralda va haver de salpar de Palma. L'enfrontament entre Joan de Borbó i l'amo del Pardo era ja insuportable. Només el seu fill Joan Carles mantenia un difícil equilibri que no havia pogut apaivagar ni el naixement dels néts en els anys 60 i ja a Madrid.

En aquest sentit, Mallorca fou durant molt de temps el cap de pont de Maria de la Mercè amb l'Estat espanyol, que només va poder gaudir de gran.