Jopela, les aventures per aconseguir un somni

L'expedicionari mallorquí explica les calamitats que va passar per assolir el cim Vinson, a l'Antàrtida

Aquests són alguns dels pocs habitants de Patriot Hills.

Margalida TousPalma27/12/99 0:00

«Mentre mirava per la finestreta recordava, sense voler-ho, que ho havia estat, de mogut, el viatge, tants de problemes... I pensant si aquest continent em compensaria...». Aquest és un dels fragments del començament del diari de «bitàcora» de Jopela, el primer mallorquí que ha assolit el mont Vinson, el cim de l'Antàrtida; i dóna una petita idea de les calamitats que l'expedicionari ha passat per arribar al punt de partida del seu somni.

Relaxat, després de retrobar-se amb la família i posar les idees en ordre, Jopela vol oferir als lectors de Diari de Balears com ha estat aquesta aventura amb final feliç.

Just en arribar a Patriot Hills "la companyia canadenca que organitza els viatges" parla de la conveniència que dues expedicions emprenguin juntes el viatge "«és que el temps no es presentava molt bé i sempre és més fàcil rescatar un grup que no dos»" assegura el viatger. Anglesos, sud-africans, australians... i Jopela emprenen aleshores junts un viatge que no podran oblidar en la seva vida.

Dia 23 de novembre, quan tot està més que revisat, els set muntanyencs agafen els trineus que els portaran allà on fins ara tenien el cor. Els problemes, però, no estan molt a comparèixer. Ben fermats l'un amb l'altre amb cordes, el perill principal rau en els enormes crulls que es fan en terra. A mitjan aventura, els excursionistes s'ho agafaren amb bon humor i arribaren a un acord: el que més vegades hagués caigut durant l''excursió', pagaria la ronda de cerveses al campament base.

El trineu és un ajut d'allò més agraït fins a arribar al camp número 2, a 3.200 metres d'alçada. A partir de dia 27 de novembre, els aventurers han de continuar per ells mateixos. Carregant-se a l'esquena el material imprescindible per aconseguir el cim. «Avui tot és una mescla impressionant de plaer, dolor, por, fred... tot superant-ho en cada moment». És en aquest moment quan José María Alvarez comença a sentir com se li congela un peu. Al vespre, quan la tenda està muntada, «pas de tot i, amb l'ajut d'una flassada especial recuper la temperatura del peu dret. Estam a 3.200 mestres i el temps ha empitjorat», escriu en el diari.