Moratín i les festes de Nadal (1822)

Miquel Ferrà i Martorell24/12/99 0:00

Leandro Fernández de Moratín, fill de Nicolás Fernández de Moratín, autor dramàtic, (Madrid, 1760"París, 1828), partidari de la causa francesa i del rei Josep I Bonapart, fou desterrat quan el retorn de Ferran VII i passà els seus darrers anys de vida a França. Es considera el veritable restaurador del teatre en castellà i va prendre Molière com a model del seu art. Les seves obres principals, El viejo y la niña, El Café o la Comedia Nueva, El sí de las niñas i La mojigata s'alternaren amb l'escriptura d'algunes obres didàctiques veritablement notables. Moratín era neoclàssic per raciocini i per criteri artístic, però el seu temperament saludà els nous temps amb obres que reivindiquen aspectes socials fins aleshores considerats tabú. En El sí de las niñas, per exemple, reclama el dret dels joves al matrimoni per amor i no per imposició familiar. Ataca doncs els mètodes educatius de l'època i tot plegat li val més enemics que amics.

I en aquelles festes de Nadal escriu a Paquita, el seu amor frustrat, des de Bordeus: «Em parla vostè en la seva carta de la sopeta d'ametla de la nit de Nadal, de les dues amanides cuites, i de la capseta de torró que vostès s'engoliren. Si vostè pogués veure quina nit de Nadal vaig tenir jo, estimaria encara més el torró i les amanides. Tota la nit la vaig passar sense dormir, assegut o dret, passejant-me, tornant-me a asseure, a les fosques, tremolant de por, tot esperant caigués la casa i jo fos sepultat entre les seves ruïnes. Els quinze darrers dies de desembre hi ha hagut un temporal tan desfet, que, de més de trenta anys cap aquí, mai no s'havia vist res que se li pogués comparar. Un huracà furiós, niguls, trons, raigs, pluges, calabruix: Semblava que tota la ciutat s'enfonsaria...».

La solitud final del desterrament sembla que anava destruint totes les seves esperances: «El dia 10 d'aquest mes (VIII"1824) "escrivia en una altra carta també dirigida a Paquita" s'han complit dotze anys des que vaig sortir en carro, gràcies a un home que tingué compassió de mi, abandonant la meva casa i els meus béns, sense altres cabals que sis duros a la butxaca i així, entregat a la dissort, vaig passar els cinc anys següents entre treballs horribles que jo no mereixia. Amb tot i això dos beneficis inapreciables dec al favor de Déu: El primer, una salut constant, amb la qual he pogut resistir tantes misèries i amargures com he tingut; i el segon, un geni naturalment dòcil i alegre que m'ha prestat ressignació i control enmig de les majors tribulacions. Me'n vaig sortir amb vida i amb un més gran coneixement del món que el que abans tenia: llavors, tot el que vaig fer va ser decidir de no viure en companyia de bojos i rodamons, i encara no me n'he empenedit. Així visc tranquil, obscur, estimat pels pocs que em coneixen, gaudint de la llibertat honesta que només dóna la moderació...».