Miquel Ferrà i Martorell23/12/99 0:00
TW
0

El gran escriptor i dramaturg Lope Félix de Vega Carpio decideix de rebre les sagrades ordes després de tota una vida d'aventures. Aquest celebrat poeta, nascut i mort a Madrid (1562-1635), esdevé, doncs, capellà a Toledo i des de llavors ja només es dedica a la tasca literària i les obligacions religioses. Arribat en aquest punt de la seva vida, amb una obra universal voluminosa a l'esquena, és un autor l'obra del qual, emprant un mot de Tomeu Fiol, ens resulta «torrencial».

Formen les seves obres dramàtiques vint-i-nou toms i encara aquests només comprenen una part de les que va escriure. Presumia d'haver escrit cinc quaderns diaris al llarg de la seva fecunda existència i més de cent comèdies en vint-i-quatre hores cadascuna. Escriví uns dos mil dos-cents drames i autos, dels que només se n'han conservat quatre-cents.

Fou, per tant, un gran escriptor professional del seu temps. Per aconseguir la seva puresa d'estil i la seva indiscutible originalitat es va haver d'enfrontar als «exquisits» del seu temps. Els seus pecats, segons els «canaris-flauta» del barroc foren no voler imitar els models grecs i llatins, trencar amb el principi aristotèlic de les tres unitats (lloc, temps, acció), prescindir de la norma clàssica de separar el que és tràgic del que és còmic... Els poetes envejaven, però, sobretot, aquella gran capacitat de produir, aquella gegantina imaginació, aquell cosmos interior que Lope treia cada dia a fora. El criticaren per escriure massa i ell els contestà amb l'obra El perro del hortelano, que no menja ni deixa menjar. Tots aquells que volien aturar la seva capacitat inventiva, la seva imaginació inesgotable, la seva vitalitat magnífica, la seva gràcia espontània, la seva riquesa expressiva, el seu sentit del que és popular... es varen veure ridiculitzats sobre l'escenari.

Totes les enveges bordes desfilaren per aquella faula. I com que ell, el dramaturg torrencial, deia allò de «a buen entendedor pocas palabras» i «ladran, luego cabalgamos», deixà els seus enemics a la vora de la carretera i passà a la total immortalitat. Un es demana al davant d'aquest exemple... Qui és més escriptor, el que treballa la ploma de dilluns a divendres i els cap de setmana descansa o els que no toquen la ploma fins els dissabtes i els diumenges quan s'entreguen al seu hobby de teixir versos apressats, de fil una i altra vegada interromput, dins tot l'esperit de frustració que suposa una feina no vocacional que el fa oblidar, al llarg de la setmana, les millor idees, cas que les tingui?

Els escriptors torrencials, de Ramon Llull a Pedrolo, tot passant per Shakespeare, Molière, Ibsen... ens demostren, ben a les clares, que la literatura és un ofici i no un «hobby de domingueros», sobretot quan aquests «domingueros» ja tenen més de cinquanta anys, es creuen ser escriptors i tota la seva producció pot caber dins una capsa de sabates. I és que l'escriptura, com tota altra branca de l'art, no ha estat feta pels llombrígols feliços.