El número 1232 de la revista Interviu du un reportatge signat
per Martine Betti-Cusso titulat La presó de Mònaco: un calabós de
cinc estrelles i en què s'explica en mots i fotografies que els
condemnats per crims al Principat tenen, efectivament, la millor
presó del món, amb vistes a la Mediterrània, cuina de primera
classe, aire condicionat, televisió per cable, ràdio, frigorífic i
bon servei. La reportera diu que allò més que una presó sembla un
balneari o una clínica privada on regna el silenci i la vida
tranquil·la. «La presó "diu Martine" es troba en el barri de més
luxe de Mònaco, on el metre quadrat sense construir costa prop de
dos milions de pessetes, prop del Museu Oceanogràfic i el palau del
Príncep Rainier...»
Aquest reportatge ens trasllada de seguida a un relat de Guy de
Maupassant (1850"1893), un conte altament periodístic del seu aplec
Sur l'eau, treballat en el mateix estil i editat per Albin Michel,
que titulà: «Un condemnat a mort a Mònaco», que va calcar d'un fet
real i hi ficà la substància literària que el fa sòlid i atraient.
Això perquè llavors, els «exquisits», diguin que la literatura
'periodística' no és vàlida... Eh! No dic qualsevol! Dic el vostre
Maupassant! Bé, però anem al relat: Un dels darrers anys, un cas
greu i nou es produí en el reialme. Un assassinat. Un home, un
monegasc, no un d'aquests estrangers errants que es presenten per
legions en aquestes costes, un marit, que en un moment de ràbia
matà la seva dona. Oh! La matà sense raó, sense un motiu
acceptable... (Recordau que Maupassant era un escriptor cínic que
se'n fotia de les coses humanament més sagrades. Vull dir que
segons ell hi ha motius acceptables per matar una dona encara que
no sigui en defensa pròpia). La Cort Suprema es va reunir per
jutjar aquest cas excepcional, ja que a Mònaco no hi havia hagut
mai crim com aquell, i el miserable fou condemnat, unànimament, a
pena de mort. El sobirà, indignat, confirmà el veredicte.
Només mancava d'executar el criminal. Aleshores sorgí un
entrebanc. El país no posseïa ni botxí ni guillotina. I aleshores?
Es va prendre consell del Ministre d'Afers Estrangers i el príncep
establí negociacions amb el govern francès per tal d'obtenir el
préstec d'un segador de caps amb el seu aparell. Hi ha haver
llargues deliberacions en el Ministeri, a París. I finalment
respongueren tot fent tramesa de la nota de despeses per al
desplaçament de la màquina de matar i del seu operador. Tot plegat
pujava a setze-mil francs. Sa Majestat monegasca va veure que
aquella operació li costaria massa cara i que l'assassí no valia
tan elevat preu...»
I així, després de molt pensar, decidiren de canviar aquella
pena de mort per la de presó perpètua. És clau que això també va
dur despeses de menjar i allotjament i aquestes despeses es
multiplicaven per dotze mesos i cada dotze mesos per a tots els
anys que visqués el presoner, encara jove. Pensaren a engegar-lo
del Principat però el pobre mesquí s'hi negà, puix no tenia doblers
ni família ni res de res i la societat monegasca era responsable
del destí de la seva vida i de la seva persona. Li concediren
finalment una pensió de sis-cents francs si passava la frontera i
no el tornaven a veure mai més. El condemnat acceptà.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.