Otello i Desdèmona (1604)

Miquel Ferrà i Martorell17/12/99 0:00

És estrenada a Londres la tragèdia Otello, una de les obres mestres de William Shakespeare (1564"1616) que conta la història d'un general moro al servei de Venècia, Otello, personatge principal, espós cruel i gelós de la seva bella i virtuosa Desdèmona, a qui estrangulà en un moment de ràbia provocada per l'astúcia del seu enemic Yago. D'aquesta tragèdia se'n va fer una òpera italiana amb música de Rossini, el 1816, i també un drama líric en quatre actes, poema italià d'Arrigo Boito, i música de Verdi, una bella partitura que rebé grans elogis de la crítica del seu temps, l'any 1887. Però és a l'obra original on hi trobam tota la puresa del mite. I és que el dramaturg, poeta i escriptor del Strafford on Avon, poble de Warwick, sabia pintar amb una veritat i energia admirables tots els sentiments i totes les passions. Fins i tot n'hi ha que han dit que Shakesperare, successivament senzill, terrible, melancòlic, graciós, patètic, burlesc, satíric i apassionat, ho expressa tot, sense esforç, amb la llibertat del geni.

Des de llavors, en el llenguatge popular, es diu Otello a un marit gelós i ferotge. Les nostres rondalles són plenes de relats on la gelosia del marit destrueix o prova de destruir la vida d'una esposa innocent. Dos patrons i una patrona entre d'altres, de manera que hi devia haver en la nostra societat tradicional un bon nombre de casos al llarg de generacions. Però mai no havia transcendit tant aquest drama com en el dia d'avui. Els maltractaments a les dones és quelcom diari a la pàgina dels succeïts i no poques vegades amb resultat de mort, quan no és de paràlisi o pèrdua de la raó o algun òrgan a causa de les pallisses. D'on surten tots aquests Otellos entre els quals fins i tot hi hem conegut col·legues de la ploma, que es suposa que per cultura haurien de ser més civilitzats? Actualment, el drama ja no és entre matrimonis sinó també entre parelles que fan vida matrimonial i que reben el nom extremadament cursi de companys sentimentals (No hi havia el terme amant, que era molt més clar i seriós?), un parell de mots que semblen trets d'una mala novel·leta rosa. Així, un bergantell que ha passat tres dies en el llit d'una al·lota ja es creu en dret a fer-la seva, a programar-la segons el que li diu el seu pobre capet, a disposar d'ella amb un exclusivisme que no tenien ni els romans, amos d'esclaus. Llavors hi ha la covardia. La força bruta contra un cos normalment més feble. La maté porque era mía diu aquell cante jondo... I de vegades, moltes vegades, l'assassí actua davant dels menors que la víctima ha tingut d'altres relacions. Per plorar! Tot el que passa, en general i al meu veure, és que una part dels mascles no deixen que les femelles tenguin personalitat pròpia. I crec que els intel·lectuals d'aquest país haurien de prendre part en aquesta lluita reivindicadora i alliberadora de la dona que va molt més enllà de l'amor lliure i que hauria de marcar molt clares les normes de l'amor en sana convivència. Què en diu a tot això la confraria dels canaris"flauta i la dels fills de mala geneta?