Arribada de fra Juníper a Mèxic (1749)

Arriba a la capital de Nova Espanya el franciscà petrer fra Juníper Serra, via Veracruz, on hi restarà cinc mesos. Però la vida contemplativa o administrativa no eren cosa pròpia d'un home tan actiu i només va voler restar cinc mesos en el convent de la gran ciutat. Marxà a les missions de Sierra Gorda, a Santiago de Jalpan, acompanyat del seu inseparable pare Palou, per tal d'evangelitzar els pames, la llengua del qual va aprendre a la perfecció. En traduí el catecisme, les pregàries més usuals i predicà en aquella llengua. Aquesta actitud, tan allunyada de l'esperit colonialista-cultural, certament integradora, venia a demostrar fins a quin punt el frare mallorquí relativitzava la qüestió de les llengües, una posició totalment enfrontada a la de les tropes imperialistes de Carles III. Havia estudiat profundament la Doctrina Pueril, de Ramon Llull, i en va saber treure un mètode que aplicà a la seva vida amb els indis en una relació didàctica certament profitosa. Però sabia que la seva acció apostòlica havia d'anar unida a un sentit pràctic de la vida i així millorà en aquells poblats la producció agrícola i ramadera, fundà una escola d'artesanies per a les dones, especialment el teixit. Remarquem que a Sóller, on fra Juníper havia predicat durant algunes èpoques pasquals, hi havia botigues de teixidor a les entrades de moltes cases, és a dir, una producció artesanal i familiar en la qual mestres molt ensinistrats eren els sollerics. Aprengué fra Juníper de les botigues de teixidor solleriques la forma de posar en funcionament un obrador a terra d'indis? Els ensenyà també a fer cases de pedra i morter, de la qual arquitectura en bastí una església. Els pames augmentaren així el seu nivell de vida i la mateixa tasca volgué fer després entre els apatxes del riu Sabà però al cap de poc temps sorgiren entrebancs i hagué de seguir la seva docència al col·legi de Sant Ferran, de Mèxic capital. Això no vol dir que hagués deixat d'enyorar Mallorca i la seva família, com es desprèn d'aquesta carta dirigida als seus pares, que analfabets, no la sabien llegir. Per tant ell pregava l'intermediari-destinatari de «dir-los que jo no deix de sentir el no poder estar més prop d'ells com estava abans per consolar-los, però pensant també que la primera cosa és la primera cosa i aquesta és fer la voluntat de Déu i és per amor de Déu que els vaig deixar i si jo per amor de Déu i amb la seva gràcia m'he vist forçat a deixar-los, del cas serà que també ells per amor de Déu estiguen contents de quedar privats de la meva companyia. Que es facin càrrec del que els dirà sobretot això el confessor, i veuran que ara, en veritat, Déu ha entrat dins ca seva. Amb la santa paciència i resignació a la divina voluntat, posseiran les seves ànimes perquè puguin aconseguir la vida eterna...».