Metròpolis, anys 2000 (1927)

És publicada la novel·la que ha servit per fer la pel·lícula de ciència-ficció Metròpolis, del director Fritz Lang, potser el més gran esforç de la cinematografia alemanya i de la seva productora UFA en els anys d'entreguerres. L'autora del mite és la pròpia esposa de Lang, Thea von Harbou, que s'inspirà en els gratacels de Manhattan, i que constitueix una espantosa i espantada descripció de com havien de ser les megalòpolis a l'any 2000. Aquesta obra i la seva rèplica cinematogràfica són avui clàssics indiscutibles, tant pels especialistes del gènere literari com pels cinèfils. Thea von Harbou (Tauperlitz, 1888-Berlín, 1954) va escriure també els guions de sis de les millors pel·lícules d'aquell moment, entre d'elles, el Doctor Mabuse, el jugador i El testament del doctor Mabuse, les aventures i desventures del savi «megalomaníac», que era una vàlida premonició dels personatges que ja estaven guaitant a la cantonada del gran drama polític, és a dir Hitler o més encara, el doctor Engels. Així i tot, els profetes de la ciència-ficció solen fallar. Si la tècnica, l'electrònica, l'energia nuclear, ens han duit per camins que mai no s'hagueren pogut sospitar en el passat, la «Metròpolis 2000» no s'ha pogut imposar en el món urbanístic. És ben cert que a totes les capitals del món han volgut experimentar el colossalisme i veiem gratacels pertot arreu: Hong Kong, Mònaco, París, Londres, Berlín, Barcelona, Madrid... Però els futuristes no han aconseguit de fer-ne la fórmula generalitzada i és que s'han trobat amb dos fronts de noblesa humanística: Els ecologistes i els arqueòlegs. Dos fronts que han deixondit en la massa humana la sensibilitat conservacionista. És clar que la destrossa de la natura que l'urbanisme salvatge ha causat és feresta, que milers i milers de monuments històrics importants i paratges de primera magnitud han anat desapareixent a mans del capital assassí disfressat de progressisme. Però les ciutats formiguers i les torres d'abella no han esclatat com Thea von Harbou preveia. Així i tot fregava la realitat d'avui dia en segons quins aspectes: «El centre cerebral de la Nova Torre de Babel estava poblat per números. Des d'una font invisible, els números relliscaven rítmicament per l'aire refrigerat de la cambra i venien a dipositar-se, com en un vas, sobre la taula en la qual treballava el Gran Amo de Metròpolis, on es materialitzaven, gràcies als llapis dels seus secretaris, vuit joves que, encara sense ser-ho, es semblaven com si fossin germans. Rígids com estàtues, només movien en escriure els dits de la mà dreta. Tot i això, cadascun d'ells, amb el front cobert de suor i els llavis mig oberts, semblava la personificació del cansament».