Miquel Ferrà i Martorell03/12/99 0:00
TW
0

Bonaparte llança una ofensiva general de les seves tropes que ocupen quasi la totalitat del territori. Només queden lliures, gràcies a la presència britànica, Portugal, Galícia i les Balears. El francesos dominen les ciutats però no la ruralia ni els pobles i menys encara les grans rutes, tot això en mans dels guerrillers. Els caps de guerrilla més coneguts són Milans del Bosch i el Baró d'Eroles a Catalunya, Martín Díez El Empecinado i el Cura Merino a Castella, Espoz y Mina a Navarra... El fracàs militar de les tropes espanyoles obliga la Junta Central a retirar-se primer a Sevilla i després a Cadis, on convoca Corts. Aleshores dimiteix la Junta i es forma la Regència dels Cinc. Les Corts no estamentals, segons el model francès, és a dir, amb cambra única, començarà llavors les seves sessions i en seran majoria els partidaris de la sobirania de la nació. Passats els mesos, el general Massena, al front d'un gran exèrcit, es concentra a la línia fronterera amb Portugal per derrotar les tropes angleses. L'acció resultarà frustrada a Torres Vedras i l'Albuera. Bonaparte, aleshores, que ha de menester amb urgència tropes per a la campanya de Rússia, es troba entre l'espasa i el mur i decideix abandonar la seva aventura ibèrica. Així, mentre la guerra es converteix en una autèntica persecució (Gener-Febrer, 1812) dels francesos per part de les tropes hispanoangleses, que reconquesten Ciudad Rodrigo i Badajoz, Bonaparte, vençut pel general Hivern a Moscou, va de derrota a derrota. Els francesos ocupadors de la Península s'han de replegar a la zona de València...

Les glòries napoleòniques del primer moment esdevenen frustració arreu de França. Però tota la càrrega èpica d'aquell món bonapartista es reflecteix en l'art, la literatura... Així trobam, per exemple, Henri-Dominique Lacordaire (1802-1861), que consideren el més gran orador sagrat del segle XIX, primer advocat i després capellà, per passar finalment als rengles dels monjos dominicans.

Predicà a Notre-Dame de París entre 1835 i 1841, amb gran èxit. A la part final de la seva vida es consagrà a l'educació dels infants. Doncs bé, aquest home pronunciava el 1847 l'Oració Funebre del General Drouot, un d'aquells militars napoleònics, que no eren «sants», precisament. Drouot, nascut a Nancy el 1774, fill de forner, tingué sota l'Imperi una destacada carrera militar i fou nomenat, per Napoleó, Le Sage de la Grande Armée. Per això, quan un llegeix el que digué sobre la trona d'una església cristiana aquell sant home de Lavordaire, s'ha d'empegueir, puix pinten un dels responsables d'aquelles campanyes plenes de sang, amb sacrifici de les joventuts, amb afusellaments de desertors, espies o civils rebels, batalles apocalíptiques vistes des de la barrera, com si fossin el camí més recte per arribar al Cel. Vergonyós. Però és que tal volta no donaven els capellans xilens la comunió al general Pinochet i l'hi donen encara?