Castor, Pollux i Dien Bien Phu (1953)

Miquel Ferrà i Martorell30/11/99 0:00

És nomenat per l'Estat major del general Navarre i per tal de dur a bon final l'aventura vietnamita de Dien Bien Phu que tantes vides i esforços estava costant als francesos d'Indoxina, el coronel de Cavalleria Christian Marie Ferdinand de la Croix de Castries, un aristòcrata que nodria de generals l'exèrcit francès des dels temps de les Creuades. La reacció del Viet Minh, en veure que aquest pretenia convertir Dien Bien Phu en un nou Verdun, fou de impedir tota acció francesa de guerrilles fora del territori assetjat. L'operació Castor havia de consistir a infiltrar columnes que donassin suport als que resistien dins la selva. Aquests, sota la direcció del comandant Roger Trinquier, especialista en guerra irregular, els «Groupements Mixtes Aeroportés», actuaren en territori enemic fins a la frontera xinesa i encara entrant dins aquell país, on els Viet rebien ensinistrament. Però havent fracassat la connexió amb aquells efectius, com la que comandava a la zona de Laos el coronel Boucher de Crévecoeur, Cogny decidí d'executar l'operació «Pollux», consistent a replegar i abandonar Lai Chau, capital de la Federació pro-francesa Thai, de la qual era president Deo Van Long. Així, un C"47 transportà aquests governants nadius a Hanoi, mentre les unitats regulars paracaigudistes, marroquines, senegaleses i del país, a més de trenta companyies lleugeres Irregulars Thai, integrades per un mínim de cent homes cadascuna i comandades per un sotsoficial francès, que haurien d'obrir-se pas a través de la selva fins al camp d'evaquació. La tragèdia entre aquests darrers rengles era presagi de la ratera que suposaria, finalment, Dien Bien Phu, autèntic escorxador de l'orgull colonial francès. De tres tinents, trenta-quatre sotsoficials i dos mil seixanta-quatre thais només arribaren al seu destí un tinent, nou sotsoficials i cent setanta-cinc thais. Fou una lluita de supervivència realment èpica on es distingirien els sergents Arsicaud i Blanc, però la majoria d'aquelles forces foren exterminades. Restarien en aquells boscos immensos, abatuts pels nacionalistes, mil nou-cents setze homes i Dien Bien Phu quedava totalment aïllat. Això seria el drama final. Com aquella fortalesa Massada dels jueus. O aquella Numància de la celtibèrica Hispania.

O Sagunt i tants d'altres casos de sostenir un lloc i una bandera fins a la mort... Lluitaren, principalment, a Dien Bien Phu, devers tres mil francesos, altres tants de la Legió Estrangera i nord-africans, dos milers de vietnamites lleials i dos milers i mig de Thais.

S'ha parlat de soldats alemanys de la Wermacht i fins i tot de les SS que estaven, en aquella campanya, dins els rengles de la Legió Estrangera. Sembla que hi hauria no menys de dos mil d'aquells veterans de la Segona Guerra Mundial. Els espanyols eren devers dos-cents. Tenim notícia d'almenys un solleric, que segons un exvot del Convent degué arribar sa i estalvi a ca seva. Era paracaigudista. Eslaus, italians i iugoslaus formaren part d'aquella tropa. Hi hagué en aquella llarga lluita històries inversemblants, puix al contrari del que puguin creure alguns intel·lectuals refinats, la realitat supera sempre qualsevol novel·la. Si en la realitat tot, absolutament tot, és versemblant, imaginau en el món de la ficció... Així, per exemple, durant l'atac a la posició Beatrice, una metralladora francesa batia d'enfilada una bretxa oberta en la tanca de filferro del «bo doi». Però un caporal dels Viat Minh anomenat Phan Dinh Giot arribà fins a la tronera i aficant-hi el seu cos la tapà. El temps emprat per la metralladora a destrossar-lo fou el que hagueren de menester els assaltants per penetrar per la bretxa.