Les faules literàries (1782)

Tomás de Iriarte publica la seva obra més emblemàtica, les seves Faules literàries, que vénen a augmentar el curiós i celebrat gènere de la personificació literària dels animals o encara més, de qualsevol ésser irracional. L'obra es compon de setanta"sis faules, totes elles compostes segons el context del neoclassicisme on l'autor proposa normes que el lector ha de seguir i vicis que ha d'evitar. Dins aquest plantejament hi figura també l'obra de Félix María Samaniego, amb els seus cent trenta"set apòlegs dividits en nou llibres. Aquesta obra, escrita per encàrrec del comte de Peñaflorida, estava destinada a servir de lectura als seminaristes de Vergara. Però tant Iriarte com Samaniego es troben situats a mig camí de la trajectòria faulística, encetada ja dins les literatures més antigues, puix ja a Grècia Hesíode, Arquíloc i Estesícor les conrearen, però no amb l'estil i la saviesa del llegendari Esop. Les «faules esòpiques» foren transmeses a Occident gràcies al monjo grec Màxim Planudi. Llavors l'alemany Steinhöwel les recollí de bell nou i ordenà i foren traduïdes del llatí al francès l'any 1480. Després, el 1483 a l'anglès i el 1489 al castellà. Textos obligatoris a les universitats dels segles XVI a XVIII hagueren d'influir poderosament en els autors esmentats i molts d'altres. Ja entre 1668"1694 J. De la Fontaine havia anat publicant les seves faules al llarg de dotze llibres, amb gran originalitat expressiva, gràcia en les imatges, agilitat dels arguments i excel·lent estil. El romà Fedre incorporava la faula a la literatura llatina, amb cent divuit relats al llarg de cinc llibres, una autèntica crítica social pel que fa al seu contingut. I de Fedre, el faulista social a La rebel·lió a la granja, de George Orwell, pseudònim d'Erc Blair (1903"1950), que constitueix una molt original sàtira contra els governs totalitaris la ruta és tan llarga com la pròpia història de la literatura. No cal deixar sense esmentar John Gay (1688"1732) que també influí sobre els neoclàssics. Tampoc no hem d'oblidar les Faules de Bidpay, original sànscrit traduït a diferentes llengües, essent"ne famosa la traducció àrab. Les faules gregues, per altra banda, foren recollides primerament per Demetri de Falers cap a l'any 320 abans de Crist i evità així que es poguessin perdre. L'alemany Lessing també en compongué un aplec el 1759 i encara que els seus apòlegs són, segons els crítics, d'una «eixuta senzillesa», no poden esser obviats. I esmentem encara les Faules de Lokman, apòlegs àrabs, primitivament escrits en persa i que s'inspiren, sens dubte, en les faules esòpiques.