El passat cap de setmana iniciàvem amb una entrevista a Vicenç
Ferrer una sèrie de reportatges sobre la feina que està duent a
terme la Fundació que du el seu nom al sud de l'Índia, a Anantapur,
«la ciutat de l'infinit». Déiem que quan viatges pel sud i cerques
la Fundació no s'ha de fer més que demanar pel father. El mateix
Vicenç Ferrer bromejava dient que molts d'ells pensen que aquest és
el seu vertader nom.
La mobilització social és el projecte en què es fonamenta la
Fundació Vicenç Ferrer per fer prosperar els marginats de l'Índia.
Arribar a l'Índia és entrar dins un altre món. Pel paisatge, els
colors, la música...i sobretot per la manera d'entendre la vida
dels seus habitants. Aquest país romp amb totes les estructures
mentals d'occident i va més enllà de les nostres concepcions. Entre
d'altres, no tenen una idea del temps com la nostra i no entenen
les presses dels occidentals. Quan veuen algú correr, se'n riuen. A
l'Índia conviuen infinitat de races i religions, però l'estructura
social bàsica dels hinduistes, la població més nombrosa, es
divideix en quatre castes: sacerdots o brahmans, guerrers,
comerciants i obrers.
Hi ha una cinquena casta, o més ben dit, el grup compost per
tots aquells que no tenen casta, els intocables, coneguts des de fa
poc com dàlits. Hi ha més de cent milions de dàlits a l'Índia, gran
part d'ells viuen a l'estat d'Anantapur. Gràcies als projectes de
la Fundació, adreçats directament a ells, la situació d'aquest grup
humà comença a canviar.
Estam parlant d'un dels països més poblats del món i tot i que
vegem les ciutats plenes a vessar de gent, gairebé el 80% de la
població viu al camp. I al camp és on fa feina la Fundació Vicenç
Ferrer, a Anantapur, la capital de l'estat d'Andhra Pradesh. Una
zona que té aproximadament la mateixa extensió que Extremadura,
però el doble d'habitants. Uns anys abans que hi arribàs Vicent
Ferrer, un grup de geòlegs havia aconsellat el Govern de l'Índia
desplaçar tota la població cap a altres indrets, perquè la terra
anava perdent la seva capa fèrtil i el procés de desertització que
patia era molt greu.
Els dàlits o sense casta són el col·lectiu social més desvalgut.
No tenen dret a res. La gran majoria d'ells no tenen consciència de
si mateixos com humans, per això els anomenen els pobres més pobres
del món. Al camp, serveixen els ciutadans de casta, conreen les
seves terres, construeixen les seves cases, però no hi poden entrar
dins. Viuen separats de la resta del poble. Són considerats «els
impurs». Aquesta estructura social té milers d'anys. La seva
filosofia està tan arrelada que és gairebé impensable per la
majoria d'ells la possibilitat d'estructurar la societat d'una
altra manera, tot i que el sistema de castes ja no és legal a
l'Índia. De fet, al capdavant del govern del país, una república,
hi ha hagut un dàlit, cosa impensable fa pocs anys.
Fa gairebé cinquanta anys que Vicenç Ferrer està al costat dels
dàlits. Nascut a Barcelona, Ferrer partí als 32 anys a l'Índia com
a missioner jesuïta amb l'objectiu d'ajudar els més desvalguts.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.