La guerra dels escriptors (1922)

No hauria d'esser d'altra manera. Com deia l'historiador Francesc Bergasa, «la batalla de la literatura s'ha batut des de sempre en el camp del paper imprès, sense altres armes que l'enginy i la ploma dels combatents i amb la tinta com a única sang vessada, de vegades més aparatosa que la pròpia sang. Però en el pitjor dels casos, la bel·licositat dels guerrers literaris es difuminava en artificiosos duels de guant blanc als quals posava final una estreta de mans, o en el millor dels casos, un dinar de confraternitat.

Així eren i són les coses. Una vegada, però, l'excepció confirmava la norma i dos populars representants de la literatura de començaments del segle XX, Alfons Vidal i Planas i Luis Antón del Olmet, es varen veure embolicats en un drama que commogué l'opinió pública. Luis Antón del Olmet (Bilbao, 1886) i Alfons Vidal i Planas (Santa Coloma de Farnés, 1891), ambdós escriptors i dramaturgs de reconegut prestigi a la capital d'Espanya, s'havien associat per escriure, en col·laboració, obres de teatre. Varen enllestir un drama rural, El señorito Ladislao, que estrenaren, tal dia com avui, en el Teatro de la Zarzuela. Tots dos esperaven l'èxit puix l'obra, de caràcter social, ben elaborada i entretinguda, fou rebutjada per la crítica. Una vegada més els frustrats fotien els que fan feina amb entusiasme. I aquell entrebanc va fer enfadar, d'una manera exagerada, Antón del Olmet, el qual donà la culpa del fracàs al seu company, Vidal i Planas. No satisfet amb això publicà un enfurismat article contra els crítics teatrals, als quals, entre altres coses, qualificà de rebentadors i banyanassos.

Vidal i Planas va fer més obra pel seu compte però li tancaven les portes i pensà que la culpa de tot era l'article d'Antón del Olmet. L'enemistat, entre els dos literats, ja era per sempre i això malgrat les intervencions dels seus amics i companys de ploma Emilio Carrere i Felipe Sassone. Mesos després Vidal i Planas concertà una trobada amb Antón del Olmet. Havia d'esser en el Café de Lyon a les dotze i mitja de la nit. Però en aquella hora encara hi havia molta gent en el local i no pogueren parlar tranquils de manera que decidiren d'anar al Café Platerías, acompanyant a Alfons la seva companyona sentimental, Elena Manzanares. Parlaren amb calma i arribaren a nous acords de col·laboració. Però cap a les dues i mitja del capvespre del dia següent, es presentà Vidal i Planas en el teatre on aleshores assajaven el nou drama d'Antón del Olmet, El capitán sin alma.

Com que no el trobà, digué al porter de l'Eslava que l'esperaria en el salonet d'autors, prop del despatx de l'administració. Quan els dos escriptors es trobaren hi hagué crits i brega i Alfons, que portava una pistola, pegà dos trets a l'altre. Sembla que en aquest cas la discussió havia passat del terreny literari al personal, de caire íntim. En els judicis es descobrí que Elena Manzanares, que va contreure matrimoni amb l'acusat quan aquest estava a la presó, estava situada en el centre del drama. Sembla que Antón del Olmet, molt femellut, havia volgut lligar a l'amant de Vidal i Planes per a posar-li banyes.