L'obra modernista d'Enric Nieto (1909)

TW
0

Enric Nieto i Nieto (Barcelona, 1883-Melilla,1954), arquitecte format a les escoles de Barcelona i que col·laborà amb Gaudí a l'edifici de La Pedrera, s'estableix a Melilla, on executarà el conjunt de la seva obra. La seva arquitectura d'estil modernista amb marcada influència decorativa francesa embelleix el paisatge urbà de la ciutat nord-africana que aquell mateix any és objecte d'atacs per part dels rifenys. Les primeres tropes que acudeixen a defensar els obrers atacats des de l'estiu pertanyen a la Brigada Disciplinària, que de seguida entra en combat contra els guerrillers moros. Aquell batalló disciplinari comptava amb quatre companyies i amb un efectiu de tres-cents noranta homes d'infanteria. Tot i que la tropa es va batre bé en el camp de batalla, hagué de lamentar algunes baixes i la mort del tinent Salcedo. Això vol dir que dins aquell ambient de guerra, amb Melilla amenaçada, començava Enric Nieto a treballar la seva pròpia i original arquitectura i així bastí l'edifici Tortosa, casa del xamfrà de la plaça d'Espanya i l'edifici de la Reconquesta. Dins l'estil noucentista és de destacar la Cambra de Comerç i el Teatre Victoria. Però tal volta la seva obra més interessant sigui l'edifici del Telegrama del Rif, on treballava en tasques informatives, al servei dels espanyols, Abd el-Krim, el que després seria famós cabdill marroquí el 1921, quan sublevà les càbiles del Rif.

Tornem però a la arquitectura dels començaments del segle XX per llegir el que diu un reconegut crític i historiador: «L'arquitectura d'aquest temps, especialment en el seu aspecte ornamental, neix a Brussel·les el 1893 amb el que diuen Art Nouveau, que apareix sota influències de precedents anglesos i que es difon, ràpidament, per França i Europa central. A Alemanya rep el nom de Jugendstil, així conegut a causa de la revista de Munic Jugend. Es tracta d'un estil decoratiu de caràcter vegetal, en el que predominen les línies onejants. Igualment conegut com Estil 1900, té els seus centres més vitals a Munic, Berlín i Viena. Però fora de França i Alemanya és de destacar, molt especialment, Barcelona, cap el 1900, que gràcies a les obres de l'eixample de la ciutat, i també a les de l'Exposició Internacional de 1888 i l'abundància de capital, viu anys en què es construeix molt amb gran força i originalitat.

Però l'arquitecte amb veritable geni de tot aquest cap de segle i que té necessitat de crear un estil nou és Antoni Gaudí (1852-1926), que enemic de la borda utilització del ciment, que es posa aleshores de moda, fa llavorar la pedra posada ja en la casa...».

A tot aquest fenomen li diuen, arreu de la Península, Estil barceloní o Estil català, que Nieto trasllada a Melilla per deixar-ne valuós testimoni. Després de la Guerra Civil, quan l'arquitecte tenia ja cinquanta-set anys, treballà l'eclecticisme historicista que lligava bé amb els altres monuments del passat com l'església de la Concepció del segle XVII amb detalls barrocs o la Ciutadella i porta de Sant Jaume, amb la plaça d'Armes i la capella de volta gòtica. Supòs que Nieto, tot veient que no li feien prou cas al Principat ni li donaven les oportunitats que havia de menester (cas molt freqüent entre nosaltres; potser per això hem perdut totes les guerres nacionalistes), decidí d'anar a la ciutat més allunyada de l'Estat espanyol. És a dir, s'estimà més ser, amb molt bon criteri, cap d'arengada que coa de pagell.