Neix Iacopo Robusti (1519)

Tanmateix els homes famosos d'aquelles èpoques sempre solen presentar incògnites i llacunes dins les seves biografies oficials. La vida de Tintoretto fou, per altra banda, altament dinàmica. S'ha dit que la seva activitat era «torrencial», és a dir, que feia feina i no palpava com tants d'escriptors i artistes ocasionals. Això vol dir que assumí la professionalitat de pintor des del primer moment que va tenir un pinzell en les mans. Li deien Tintoretto perquè son pare era tintorer, un ofici per altra banda molt mediterrani. També li posaren de malnom Il Furioso a causa de l'entusiasme que l'acompanyava en tota la seva tasca. Començà treballant el manierisme, que estava de moda quan era al·lotet, però des del 1540, en els voltants de la vintena, evolucionà vers un estil molt propi, audaç, madur, allà on alguns hi han volgut veure un precedent del barroc, especialment a la pintura que porta per títol Sant Marc salva el seu esclau, que data del 1548. Cap al 1560 pintà per a la famosa Scuola de San Marco tres grans llenços més sobre la llegenda hagiogràfica del patró de Venècia: Troballa del cos de Sant Marc, Translació del seu cos i Sant Marc salva d'ofegar-se un sarraí durant un naufragi. Són composicions en què Tintoretto sap donar ja una nota de 'tremendisme' tres segles abans de l'existència d'aquest mot. A la Translació del cos de Sant Marc, per exemple, i com diu l'historiador Marcial Olivar, el veritable protagonista és la tempesta que esclata entre llamps i fa un contrast molt acusat entre la terra i el cel. Hi ha una arquitectura un tant fantasmagòrica i tot un seguit de figures humanes no menys misterioses que fugen com l'ànima de Robert. Poques obres del segle XVI tenen aquest segell de personalitat.

El Tintoretto morí en una epidèmia de pesta a Venècia el 1594 i va esser enterrat en l'altar de l'església de Santa Maria de l'Hort que ell mateix havia decorat. El seu obrador, on treballaren al seu costat la seva filla Marietta i el seu fill Domenico, continuaria funcionant. Però sense l'esperit del mestre ja no era el mateix. Iacopo Robusti produí, doncs, una grandíssima quantitat de llenços, de pintures, i no hi ha res que posi de més mal humor els rivals, contraris i enemics que la fecundidat. El poeta, escriptor o artista prolífic és odiat i se li sol fer la crítica que fa massa via, que les seves obres no estan ben acabades. Pobres mesquins! Encara no han descobert que el dia té vint-i-quatre hores i que la cigala canta inútilment mentre la formiga fa feina. Les obres del Tintoretto, religioses o històriques, notables per la seva animació i admirables per la seva coloració extraordinària no admeten crítiques adverses. I si volem saber com era la Venècia on visqué en tindrem prou a contemplar les pintures de Vittore Carpaccio, un altre geni feiner, autèntic reporter de la ciutat dels canals.