Neix el Frankestein de cinema (1931)

Aquell mateix any de la proclamació de la República Espanyola naixia a Hollywood el Frankestein cinematogràfic, la criatura de ficció creada en el segle XIX per l'esposa del poeta anglès Percy Bysshe Shelley (1792"1822), Mary, que fou també distingida escriptora (1797"1851). Estrenada amb gran èxit als Estats Units i després a Europa i arreu del món animà director i productors a fer-ne una trilogia, La muller de Frankestein i El fill de Frankestein, dels anys 1935 i 1939 respectivament. En tots ells Boris Karloff interpretava el dissortat monstre, producte de la bogeria científica i les ambicions humanes. La companyia Universal hi guanyà una autèntica fortuna. Jack Pierce, el creador del maquillatge tan xocant i espectacular per donar a Frankestein un aspecte robòtic i alhora humà, decidí d'emprar en els tres casos la fotografia en blanc i negre, malgrat que el 1939 ja es feien pel·lícules en color. El castell, els laboratoris, la fosca del paisatge exterior, una màquina que produeix raigs elèctrics, el cementeri on van a robar cadàvers i un poble on els habitants tremolen de por, el mateix que els espectadors. Els guions originals de Willis Cooper, la genial interpretació del personatge del foll Igor per part de Dwight Frye i Bela Lugosi, els directors Charles Pierce i Rowland V. Lee... Tot plegat havia fet un producte que ja per sempre faria història amb imitacions de tota mena, quelcom que Mary Shelley no s'hauria pogut imaginar mai. «Fou una estremidora nit de novembre "escriu Mary" quan, finalment, vaig tenir reunits tots els elements de la meva obra (són paraules del doctor Wolf von Frankestein) i amb una ansietat que fregava l'angoixa vaig ajuntar al meu voltant els instruments de la vida per tal d'injectar l'espurna de l'existència a la cosa insensible que era als meus peus. Era quasi la una de la matinada; la pluja repicava contra els vidres i l'espelma que em donava llum estava ja mig extingida, escampant només una claror mig morta. De sobte, un dels darrers llampecs de la lamineta em va permetre de veure una de les parpelles dels groguencs i opacs ulls de la meva creació; llavors un profund sospir va commoure el seu pit i un estremiment va recórrer els seus membres. No sé descriure les meves emocions al davant d'aquell fet, ni sé tampoc donar una imatge exacta de l'ésser que amb tanta feina i tanta cura havia aconseguit de crear. Les seves extremitats eren proporcionades al tronc, i les seves faccions foren per mi elegides per tal que fossin les més belles possible. Belles? Déu meu! La seva groguenca epidermis gairebé cobria la xarxa de venes i artèries que hi havia sota. El seu cabell era d'un negre lluent; les seves dents tenien la blancor de les perles; però tots aquests detalls hermosos només servien per formar un contrast més horrible amb els seus aquosos ulls i els seus negres llavis...».