El gran poeta Manuel Curros Enríquez (Celanova, 1851-Havana,
1908), un dels membres més destacats de la Renacencia Galega
intel·lectual, artística i literària, ha de marxar a Cuba, com
tants d'altres dels seus conciutadans. Allà, a les Antilles
espanyoles, hi ha molts fills de Galícia, Astúries, Catalunya,
València, Alacant i Balears, on hi està ben representada la gent de
Sóller, Calvià i Andratx que cerca una oportunitat, una nova
vida... Han deixat a l'esquena la pobresa de la terra o de la llar
i Amèrica, plena de promeses, és sempre l'Amèrica del Dorado i el
Potosí...
No és aquest el cas de Curros. I va a Cuba per segon cop, com
per dur a terme una mena d'exili. Ja en un viatge anterior havia
conegut l'Havana i ara hi retornava ja vell i decebut de la
política espanyola, sempre centralista i cega. Arribava a la
capital de Cuba, que ja s'havia alliberat del jou de Madrid el
1898, aquell mes de novembre, amb mala salut. I a Cuba estant,
empitjorà ja que el clima li resultava insofrible. Això ho deia en
una carta adreçada a la seva germana Ramona: «En aquesta Havana hi
fa mal viure a causa que tot és molt car i especialment a causa de
la cruel calor que any rere any augmenta i que em fan molt mal de
manera que cada estiu haig de restar quasi sense sang a força de
suar; em fugen les ganes de menjar i això em posa en un estat de
feblesa tal que haig de menester mesos per recobrar-me...».
Això no lleva que Curros a Cuba dugui la vida de sempre. Passa
moltes hores en la seva tasca de periodista, al Diario de la
Marina, passeja amb els seus amics lletraferits, celebra tertúlies
i acudeix a concerts i conferències. Es troba amb ell el seu fill
Manuel, que com diu el biògraf Carlos Casares, se'n dugué a
l'Havana amb gran il·lusió per tal que s'hi fes un home. Però el
jovencell li resultà bord en conducta, sempre de bauxa. Tantes
amargors donà al pare que un dia fou reembarcat per força i
retornat a Galícia. Però els mesos passen i Curros, amb el
deteriorament de la seva salut també pensa a fer les maletes,
encara que la cosa no és tan fàcil. Cuba és, per ell, un desterro
obligat i amb aquesta idea cada dia se li fa més insuportable. La
idea de tornar definitivament al seu país esdevé una autèntica
obsessió. Així, poc mesos abans de morir escrivia a un amic
corunyès: «T'escric amb febre. Potser no és res. Com tampoc ho és
aquest espantós mal de cap. Per això m'és difícil fixar la vista
sobre el paper. Adéu i memòries per a tothom. Tant de bo que pogués
venir el mes d'abril. Espera'm!».
El temps no l'ajudà. Aquell mes d'abril sofrí un atac de cor
mentre es trobava fent feina al Diario de la Marina. Fou
hospitalitzat. El volien dur primer a la casa de salut del Centro
Gallego però com que estava enfadat amb els seus directius no hi
volgué anar. El portaren a la clínica Covadonga del Centro
Asturiano, on morí pocs dies després.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.