Miquel Ferrà i Martorell10/11/99 0:00
TW
0

Aquella tardor, amb devuit anys, Aristòtil (Estagira, Macedònia, 384-Calcis, Eubea, 322 aC) era considerat per Plató el seu deixeble predilecte. No oblidem que Plató exposava una filosofia amb la més elevada expressió de l'idealisme i s'apropava ja a la idea cristiana. Amb el seu nom es relaciona l'axioma: «Amicus Plato, sed magis amica veritas». I així devia pensar Aristòtil quan begué del mestre moltes de les seves idees de la política. En la seva Política, Aristòtil defineix l'home com animal social que només integrat en el seu entorn estatal i comunitari pot aspirar a realitzar-se plenament en aquest ordre de l'existència. «És cosa demostrada que la virtut de l'home i la del ciutadà de la millor ciutat són necessàriament la mateixa. És evident que de la mateixa manera i pels mateixos mitjans que un home es fa bo, també es pot constituir una ciutat aristocràtica o monàrquica, de manera que l'educació i els costums que fan que un home sigui bo seran més o menys les mateixes que les que el fan apte per ser un home d'Estat o rei...».

Però no tot és or lluent en la doctrina aristotèlica política i se li veu, ben sovint, el llautó de l'home que pertany a les autocràcies prepotents. Critica en primer lloc el comunisme platònic i diu que cadascú, dins la naturalesa humana, es preocupa especialment del que li és propi però no del que és de tothom i adverteix del perill que suposaria una comunitat de dones i fills, que es veurien mancats de prevenció pel que fa a homicidis voluntaris o involuntaris, bregues i ofenses, faltes greus contra els pares i les mares. Això es basa en la idea socràtica segons la qual han de ser comuns els fills, les dones i les possessions. De tot això es desprèn que era cosa ben normal considerar objectes els infants, les esposes i les filles, els esclaus i els animals. Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ideal que el filòsof propugna és més utòpic que mai. És clar que Aristòtil no diu que els sentiments familiars no poden ser cap propietat. Un llegeix com Aristòtil justifica legalment l'esclavatge, la monarquia absoluta en cas de necessitat i altres mesures injustes o reaccionàries en nom del bé comú. Tanmateix Aristòtil, conegut i estudiat per Cristòfor Colom entre molts d'altres personatges, fou durant tota l'Edat Mitjana l'oracle dels filòsofs i els teòlegs escolàstics, que per altra banda el coneixien i l'interpretaven malament. Autor de gran nombre de tractats de lògica, de política, d'història natural, de física, el qual valor han demostrat els avanços de la ciència moderna, és la síntesi d'aquell món grec amb tots els seus encerts i aberracions. El filòsof àrab Averroes, en el segle XII, va escriure Comentaris d'Aristòtil i si per una banda conté certs errors per una altra ens planteja interrogants que encara avui no sabríem com respondre adequadament.