Miquel Ferrà i Martorell09/11/99 0:00
TW
0

Michelangelo Merisi, Il Caravaggio (Caravaggio, província de Bérgamo, 1573-Porto Ercole, 1610), ha de fugir de Roma després de participar en una brega urbana i de deixar algú mort o greument ferit. Defensor de causes perdudes, freqüentador de tavernes, sempre estava aferrat a qui fos. Començava la cosa amb cops de puny i acabava sovint en ganivetades. Tan prompte es tractava de defensar una al·lota maltractada com de voler tancar la boca a un calumniador. Podríem dir que Caravaggio es va passar mitja vida pintant i l'altra mitja armant gresca pels barris baixos de mitja Itàlia, és a dir, Milà, Roma, Nàpols, Toscana. Home de mals costums, segons els seus biògrafs, volia xuclar la vida amb aquesta ansietat que moltes vegades caracteritza els genis. Home de mil amors, femellut, polemista, malhumorat, tingué, potser, el que cercava. Però d'aquella vida aventurera i turmentada en sortiren obres meravelloses, una pintura totalment objectiva que sapigué desacreditar l'academicisme de Bolonya a través del clarobscur i la visió realista, impregnada de vegades d'un accentuat patetisme. Al contrari que molts dels seus contemporanis i predecessors, Caravaggio humanitza les figures, fins i tot les més sagrades, i pren com a models la gent del poble. L'empremta popular és una constant en els seus llenços, amb efectes dramàtics i de llum a la composició.

Aquest corrent didàctic de les obres de Caravaggio influí en autors com Ribera, Zurbarán, Velázquez o Rembrandt. Conten alguns que estava Caravaggio molt enamorat d'una preciosa al·lota de devers devuit anys i un dia, aquesta, aparegué ofegada en el riu. Caravaggio anà a la recerca del que suposava el seu assassí i va combatre amb ell a cops de navalla per venjar, finalment, la mort de la seva estimada. Acabà el malfactor en aquelles mateixes aigües i Caravaggio se'n dugué a ca seva el cadàver de Marietta, que tal era el seu nom si hem de creure en la llegenda. Volent immortalitzar la bellesa que la mort li havia arravatat, Caravaggio pintà La Mare de Déu morta, un dels seus quadres més famosos que es conserva a París, en el Louvre.

Havent fugit de Roma per salvar la pell, Caravaggio va a Nàpols i de Nàpols a Malta, l'illa dels Cavallers de Sant Joan, dels quals n'era en aquell moment gran mestre Alof de Wignacourt, al qual féu el pintor un excel·lent retrat. Tanmateix, sempre ficat en bregues, fou expulsat de l'illa i passà a Sicília, on en el decurs d'una altra baralla fou ferit. Sempre evadint-se, potser de si mateix, passà a la costa del Tirreno i allà, mal guarit i malalt de tantes nafres, morí. Volia Caravaggio arranjar el món ell tot sol i és evident que el món li caigué al damunt. Però la seva pintura era la visió del poble i del carrer, una autèntica denúncia de la mala administració dels poderosos. Alguns dels seus companys de tavernó i bauxa, potser de bordell, foren igualment immortalitzats. Al·lotots aventurers com ell que apareixen representats com el Baco dels Uffizi o el Baco malalt de la Galleria Borghese.