Una festa a casa de Víctor Hugo (1908)

«Dins la gran sala on hi ha penjat a la paret un bell retrat de Víctor Hugo, ja vell, pintat per Bonnat, que mostra un gest paternal, i un bust de David que presideix el recinte i també dins la saleta, ornada de tapissos a ratlles o multicolors que semblen instal·lats per Dona Sol, en el jardí que es troba unit a la barana amb una parella d'escalons, apareixen Leconte de Lisle, el somrient Banville (oblidat de tothom després de la seva mort i que fou un conegut poeta al llarg del segle XIX), Flaubert i Goncourt conversant en veu baixa (potser confabulant), Mallarmé, Léon Cladel, ombres dins un Edén difuminat; i després François Coppée, Catulle Mèndes, Clovis Hugues, la petita Madame Michelet tot oferint roses un capvespre de festa, i llavors, ambaixadors, diplomàtics, l'emperador del Brasil, pintors, escultors, i tants homes de la política que seria impossible dir-ne tots els noms. Vet ací la impressió immediata que jo vaig traçar d'una d'aquelles vetlades a les quals solíem anar Alphonse Daudet i jo, un capvespre de neu, durant el qual el nostre cavall caigué tres vegades travessant l'esplanada dels Invàlids. Veig Víctor Hugo al cap de taula, el gran mestre envellit, un poc aïllat, un poc sord, un poc tronat amb els silencis de Déu i les absències d'un geni a les portes de la immortalitat. Els cabells blancs, la cara vermellenca i uns ulls de vell lleó quan ens mira de reüll des dels seus poders ferotges; escolta el que li diu el meu marit i Catulle Mendès entra en la conversa que esdevé ben animada entorn de la jovenesa i la popularitat dels homes coneguts i de la seva seducció pel que fa a les dones. Alphonse pretén que dins una sala plena de famosos de tota casta, de totes les edats, un home jove, autor desconegut, poeta ignorat, tindrà totes les mirades femenines si és bell. En canvi Catulle Mendès opina que el jovencell restarà desapercebut i que totes les dones aniran als famosos: Potser és veritat. Feliçment, les dones tenen quelcom més que els ulls de la cara, vull dir esperit i cor. Per a les intel·lectuals, la bellesa d'un artista, d'un gran poeta, compta poc, tot al contrari de la mirada d'un pensador, de la fesomia turmentada de l'home que viu de les seves sensacions. Però, és clar. Jo me'n ric, d'aquesta pretensió dels dos xerraires que ens volen classificar i analitzar. Cal dir que parlar aquí de la dona és com aquell que parla dels ocells. Hi ha tantes espècies, tants de gèneres, tants plomatges diferents! Mentre dura el debat passam tots a la sala gran; Víctor Hugo s'asseu vora el foc de la llar i celebrat, universal, mig déu, enyora potser la jovenesa...».

El gran novel·lista, el gran poeta del compromís social, el cantor dels miserables, veia, segurament, entre aquells exquisits, més indiots que ocells intel·ligents.