Una carta de Pestalozzi (1818)

TW
0

Johann Heinrich Pestalozzi (1746-1827), el gran pedagog de la Il·lustració, protagonista d'una renovació educacional inspirada en una més gran projecció humana i en una dimensió social més compromesa. Les seves doctrines pedagògiques tenien com a finalitat el desenvolupament integral de la persona i, al mateix temps, fer d'aquesta un membre útil a la seva societat. Així ho explica el catedràtic de Pedagogia Social i admirat bon amic, Josep Maria Quintana. Pestalozzi fou també novel·lista i filòsof i en tota la seva obra hi ha aquest «compromís» que els «exquisits» de la literatura d'avui i d'ahir rebutgen. Allà ells amb la seva misèria, la seva floritura i els seus espantosos «buits», puix la literatura ornamental, separada del poble, no va enlloc. Però anem a la carta que Pestalozzi, tal dia com avui, dirigia al seu amic Greaves entorn a la necessitat de fer servir la bondat en el camp de l'educació: «Si fent servir la bondat es pot obtenir millors resultats que amb qualsevol altre recurs, és que es dóna en el nen quelcom que respon, per així dir-ho, al reclam de la bondat. Aquesta ha de ser el més adequat a la seva naturalesa; la bondat ha de despertar en el seu cor uns sentiments recíprocs. D'on procedeix això? No ho dubto en efirmar-ho: procedeix del Donant de tot allò que és bo. És cabalment a aquesta predisposició de la persona a qui Ell ha dirigit la seva cridada, ja sigui per mitjà de la veu de la consciència, ja sigui totes les vegades que, per una gràcia infinita, en distintes èpoques i de formes diverses ha parlat a la humanitat. Doncs de no ser així, com podríem restar tranquils respecte del sentit d'aquelles paraules divines que ens diuen: «Doncs així és el regne dels cels», i «qui no rebi el regne de Déu com un infant petit, no podrà entrar en ell? Però ens confirmarem en aquestes idees quan considerem la forma com la força de la bondat actua dins l'ànima infantil. Si el nin no es mogués per altre impuls que l'instint de d'autoconservació, si la seva dependència pel que fa a la mare es basa únicament en una sensació de la pròpia feblesa i de les pròpies necessitats animals, si el fill fos realment aquest esser egoista i calculador que se serveix de l'amor per aconseguir satisfer els seus desitjos, teniu com a cosa certa que jo no parlaria mai més de la força de l'amor...».

L'amor com a arma pedagògica. La bondat com a eina didàctica.
Supòs que els de sempre, els que se'n foten dels mots amor, bondat, sentiment... riuran ara també. Sé, per exemple, el cas d'un poeta cínic que plora dins la més absoluta intimitat familiar quan pensa que la seva obra és pràcticament desconeguda. No és això un sentiment ridícul, un sentimentalisme absurd, ell que se'n riu en nom d'un art trastocat, dels sentiments dels altres?

Les Cartes sobre educació infantil de Pestalozzi són, per altra banda, una autèntica troballa per a tots aquells que encara creuen i amb raó, en aquest món emmerdat per la inutilitat dels cínics bufallaunes, que l'art és compromís.