La batalla urbana de Santiago de Xile (1942)

Tal dia com avui es produeixen combats al carrer entre partidaris dels aliats i de les potències de l'Eix. És president del país Juan Antonio Ríos, del partit radical, que ha succeït a Jerónimo Méndez Arancibia, del Partit Popular. Aquest Partit Popular està integrat per radicals, demòcrates, socialistes i comunistes i ha topat, ben seguit, amb la resistència dels terratinents, la qual no deixa dur endavant la transformació de les estructures agràries. Les reformes socials, així i tot, per part del govern, són ben significatives. És potenciada la industrialització, es modernitza la mineria i els transports, es construeixen centrals elèctriques, es creen fàbriques tèxtils, del ciment, del paper i es posen en marxa indústries siderúrgiques, s'efectuen reformes socials com l'ampliació de la cobertura de la seguritat social, l'establiment de l'assistència sanitària gratuïta, la construcció d'habitatges a baix preu. Però el Front Popular es va afeblint a causa de la tancada oposició parlamentària de la dreta i aquella dinàmica valenta dels començaments desemboca en una inflació que es menja els augments salarials aconseguits pels treballadors i les classes mitjanes, i a més d'això, els articles de consum popular són de cada vegada més escassos. (Repassant aquest capítol de la història xilena un té la sensació que l'afer Allende"Pinochet fou una segona part del que contam). Les eleccions presidencials del 1942 donaren la victòria a la dreta en la persona de Ríos, votat també per alguns sectors d'esquerres per tal d'impedir el retorn del general Carlos Ibáñez del Campo, candidat conservador amb vocació de dictador. Ríos es mostrà proaliat i un any després rompria les relacions diplomàtiques amb Alemanya, Itàlia i Japó, alhora que signava un acord amb els Estats Units d'ajut econòmic. A canvi d'això Xile havia de silenciar els agents nazis que operaven en tot el país i que comptaven amb les simpaties de nombrosos grups conservadors i d'amplis sectors de l'exèrcit. Uns i altres es trobaren al carrer en aquesta data i els ferits es multiplicaren. Era el ressò de la segona guerra mundial a trets, cops de puny, garrotades i agressions de tota mena. Tanmateix els serveis secrets nord-americans dirigirien el rumb de la nació cap al bàndol definitiu i la batalla final s'ofegaria dins un tassó d'aigua. Valgui però aquesta notícia d'ahir per reflexionar sobre la realitat de Xile, un país, avui, més que mai, dividit entre la dreta que encimalà Pinochet i l'esquerra que encara no ha trobat el seu moment de sentir-se alliberada. Els partits de futbol, dels quals Xile n'era i n'és una potència (observau la foto d'aquell temps amb un macroestadi estibat de gent) no bastaven per donar sortida a les fortes tensions populars.