Aquell Domund dels escolars (1958)

Miquel Ferrà i Martorell24/10/99 0:00

Els col·legis dedicaven aquell diumenge a patrullar els carrers i demanar als vianants uns cèntims per a les missions. Les institucions religioses de l'ensenyament, els germans de La Salle, els pares de Sant Francesc, els jesuites de Monte-Sion, les monges del Sagrat Cor, les de Mare Alberta... Tots treien al carrer la seva legió d'al·lotets i al·lotetes que, havent triat una lludriola de terrissa en forma de cap de negre, indi o xinès, es llençaven a trescar la ciutat, de punta a punta. Jo mateix vaig postular tot un seguit de Domunds, any rera any. I els periòdics infantils com Trampolín, Tres Amigos... ens animaven en aquella marxa. Ara mateix tinc un d'aquells textos al davant i veig que les coses han canviat radicalment en molts aspectes. Un article titulat «Domund, los que se mueren de hambre» ens deixa llegir: «Entre els grans missioners, entre els grans col·laboradors de les missions cal situar-hi aquests milers d'infants que dediquen hores a demanar per les missions els dies que envolten el Domund. Són valents. No els importa gens que els dolents se'n riguin de la seva tasca; que de vegades els mostrin una rialla de burla o uns mots coents.

Saben que demanen per a les ànimes, per aquelles que Jesús donà la seva vida: ells no poden donar tant; però el que poden, demanar i suportar, això sí que ho fan. Recordes l'any passat, en aquest temps, quan estava de moda el grip asiàtic? Doncs malgrat això, molts al·lots, amb febre, sortiren a postular. "A les vuit "diu un" vaig anar al llit, doncs tenia mal de cap i al matí següent tenia trenta-vuit de calentura... "I jo em trobava ben malalt "diu un altre" Febre i mareig. "I jo anava desfet "diu encara un tercer", però així i tot, després d'acomiadar-me dels meus companys, vaig seguir demana que demana...».

I ens explicaven que nosaltres eren la reraguarda de la fe. No descuidaven, en aquella «propaganda» (3 AMIGOS, Octubre, 1958, número 23, pàgina 14), els columnistes del nacionalcatolicisme per carregar cartutxos contra els enemics de l'Est: «Els soviètics, els fills de la fosca que sempre tenen més astúcia que els fills de la llum, dedicaren durant l'any 1957, per a la propaganda comunista en els països estrangers, prop de tres mil milions de dòlars, és a dir, més de cent-cinquanta mil milions de pessetes. I tot per a l'error, per a l'ateisme, per a l'odi entre els homes, per a la lluita contra Crist. Nosaltres, els catòlics, només enviam al Papa, per tal que els pugui distribuir entre les missions catòliques, quinze milions i mig de dòlars, equivalent a set-cents setanta-cinc milions de pessetes, dels quals Espanya n'aportà trenta-un i mig. Ah! Si els nostres missioners poguessin rebre aquells tres-mil milions de dòlars, amb quina rapidesa aixecarien esglésies, hospitals, asils, escoles, tallers, habitatges; quants llibres i diaris es podrien editar; quanta propaganda fer... Pobrets! S'han de conformar amb poc i avançar en la seva obra molt lentament...».

No és precís fer comentaris. Eren altres temps. Altre llenguatge. Franco entrava a les catedrals sota pali i els bisbes anomenaven encara creuada a una espantosa guerra civil. Al mateix temps, en aquells quaderns, llegíem les historietes de còmic, com les que ens narraven les aventures del capità Durán, de la Legió espanyola en els territoris de Guinea.