Miquel Ferrà i Martorell23/10/99 0:00
TW
0

James Oliver Curwood, potser l'escriptor més emblemàtic i prolífic del western canadenc del segle XIX, nascut a Owosso, un poblet fronterer de l'Estat nord-americà de Michigan, el 1878, de família humil, nebot en segon grau d'aquell altre famós escriptor d'aventures que fou el capità Marryat, i que també duia, segons Joseph Green unes gotes de sang índia heretades de sa mare, passà els darrers anys de la seva vida en el poble que l'havia vist néixer. Alguns l'anomenaren l'escriptor salvatge puix ningú com ell ha sabut descriure la vida dels grans boscos septentrionals, les immenses planes cobertes de neu conglaçada, les muntanyes de roca i gel, els prats estèrils i els grans llacs. La natura, com predicava Rousseau, fou la seva escola i la seva universitat. Des dels sis anys va fer vida de camperol en una hisenda que son pare treballava a les vores del llac Erie, tot envoltada de boscos i aiguamolls. Com diu Joseph Green «fugia dels llibres i del mestre per anar, com un nou Robinson, a cercar refugi i viure en un swamp misteriós. Es va fer caçador de feres. I com que era destre i fort, aconseguí caça en abundància, la qual cosa li proporcionà doblers per pagar alguns anys de matrícula a la Universitat de Michigan. Llavors, durant set anys, va fer de periodista i en tot aquest temps va aprendre molt i adquirí el sentit de la realitat».

Viatjà un i altre cop per tots els escenaris de les seves novel·les, descendí en canoa el riu Mackenzie, travessà el gran Saskatchewan, va recórrer Atabasca i la regió del Grand Ours, la Colòmbia Britànica, el Yukon, Alaska, les Terres del Silenci, les costes de l'Oceà Àrtic... Quina diferència amb tots aquells autors que viuen amb els peus dins el braser i es masturben sota les faldes de la camilla somniant en països imaginaris sense força ni caràcter? No deia el diví senyor de Bearn que això de viatjar és perdre el temps i la llavor? De llavor abundant no en mancava Curwood i per això va escriure en aquestes dates: «En la meva opinió, ja abans expressada, un autor de novel·les no és un historiador, ni com a tal es pot considerar, encara que les seves pàgines tenguin més matèria verídica i dels particulars personatges que la ja existent. Perquè de la mateixa manera que en la novel·la històrica hi ha moments que els fets obliguen a córrer un ombrívol vel entre el romanç i la seva completa realització, hi ha moments també en els quals les circumstàncies autoritzen la poètica llicència de què gaudeixen els novel·listes des dels temps més llunyans i de la què seguiran gaudint per més temps del què podem calcular...». Obres com He plains of Abraham, Falkner of the inland seas, Steele of the Royal Mounted, Flower of the North, The wolf hunters, The courage of captain Plum, The hunted woman... li donen tota la raó. Gràcies, mestre!