Miquel Ferrà i Martorell18/10/99 0:00
TW
0

L'emperador Vespasià cau greument malalt. Tots els metges de Roma passen per la seva cambra i no troben remei als seus patiments i dolors. La febre va minvant la seva grassa figura i quan ja és ben prop de la mort, fa un esforç suprem per tal d'aixecar-se del llit, dient als que l'envolten: «Un emperador ha de morir ben dret»... i així, posat dempeus, expirà en braços dels seus oficials i amics. Aquest emperador, nascut a Reste, i que duia la corona des de l'any 69, de caràcter enèrgic i costums senzilles, havia pacificat la Judea, reformat el Senat i fet construir el Colisseu.

Entre les seves mesures de govern, Vespasià havia posat un impost als ciutadans de Roma sobre els urinaris, i una vegada, el seu fill Tit, passejant amb son pare per la gran urbs, li demanà el perquè de tan rar tribut. Amb un somrís, Vespasià, es tragué una moneda de la bossa, la feu ensumar al jove i digué: «Mira, ensuma, els doblers no fan pudor...».

És curiós que Vespasià i el seu mortal enemic Vitel·li hagin passat a les cròniques dels curiosos per unes sentències dites a l'entorn del sentit de l'olfacte. Com sabeu, Vitel·li, emperador, nascut a Luceria l'any 15, només regnà vuit mesos i alguns dies de l'any 69 i s'havia fet famós per les seves crueltats i els seus vicis. La cara de la moneda oposada a Vespasià, que era home honest i més o menys just. Vespasià destronà Vitel·li enmig dels aplaudiments populars, però abans d'això, aquest subjecte ja s'havia fet famós per una anècdota de contribució verbal. És la següent: «Visitava amb els seus oficials els camps de Bedríac, poc després de la batalla d'aquest nom, quan va respondre als que es queixaven de l'espantosa pudor que exhalaven els cadàvers: 'El cos d'un enemic mort fa sempre bona olor, sobretot si és d'un compatriota'».

Quants monstres com aquest no han regit des d'aleshores els destins de la sofrida Humanitat? Crec que tot plegat ens traslladaria a unes reflexions del filòsof Demòstenes quan diu que no existirien tirans sense covards, col·laboradors, indiferents, porucs que s'amaguen i deixen fer, ximplets que diuen que la política no és cosa seva quan és la roda que mou el món i s'afica dins cada llar i cada família, traïdors que venen els seus veïns per un parell de monedes...

I parlant de monedes, deia Filipo que «no hi ha cap ciutat inexpunable, puix totes tenen alguna porta per on hi pot entrar un ase carregat d'or...». No sé si és aquesta una veritat absoluta. Supòs que hi ha d'haver excepcions. Sagunt? Numància? Massada? Però tanmateix no hi ha tirans sense el seu seguici de covards llepaculs i un poble de xotets de cordeta...