Ho conta així Josep Maria Llompart: «Dia 16 d'octubre de 1922
tingué lloc en el convent de les Tereses de Palma una tràgica
escena. Se celebrava la missa solemne amb motiu de les festes
centenàries de la canonització de la santa titular. L'església
estava estibada. Un canonge de la Seu de Mallorca predicava el
panegíric de Santa Teresa. En un determinat passatge, l'orador
al·ludia aquella efusió de penediment que, segons explica
l'esforçada Teresa en el llibre de la seva vida, la féu caure,
desfeta en llàgrimes, als peus d'una imatge de Jesucrist assotat.
Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador va
emmudir i, lentament, va anar desplomant-se dins la trona. Quan,
passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort.
Ben pocs recordarien aquell drama si la víctima hagués estat
qualsevol sacerdot obscur. Però qui va morir d'aquella mort
bellament tràgica era l'escriptor més important que, en el temps,
havia donat Mallorca a les lletres catalanes d'ençà de Ramon Llull.
Es tractava de Miquel Costa i Llobera».
No va gens errat Llompart en aquesta apreciació. Les antologies
de literatura universal més serioses contenen El pi de Formentor i
això ho vaig comprovar fa anys, com en un joc, a Madrid estant.
Antologies poètiques en alemany, holandès, anglès, castellà,
portuguès, grec... I llavors, l'escriptor, en una fitxa a qualsevol
enciclopèdia, no figurant-hi, moltes vegades, altre mallorquí.
Nascut a Pollença el 10 de març de 1854, pertanyia a una família de
senyors rurals, els rics terratinents de Can Costa. Pertanyia als
Costa la possessió de Formentor, que quedaria per a sempre unida a
l'obra del poeta. Estudià el batxillerat a Palma i sembla que un
dels seus amics més entranyables fou en Joan Rosselló de Son
Fortesa, un altre fill de rics terratinents. Acabats aquells
estudis anà a Barcelona per fer la carrera de Dret, segons els
desitjos de son pare. Serà mal estudiant i amic de tertúlies,
concerts, teatre... Es fa amic d'Antoni Rubió i Lluch, i la seva
vida segueix dins la vida universitària dels burgesos, sense pena
ni glòria. Constatant el seu fracàs d'estudiar a Barcelona, els
seus pares decideixen d'enviar-lo a Madrid, on tornarà recollir
carabasses. Finalment, tornarà a Mallorca i s'estableix a Pollença,
a ca seva. Fill, hereu de casa bona, continua la vida de burgès, és
a dir, com a l'adagi, «menjar molt i no fer res». La seva vocació
religiosa es concreta el 1885, el mateix any que publica el seu
primer llibre de poesies, quan comença a Roma els seus estudis
eclesiàstics i decideix de ser un sacerdot no gaire inquiet, de
vida monòtona, i del qual no tenim referències de cap compromís
personal seu en cap de les grans causes socials del moment, és a
dir, l'explotació dels obrers, la greu corrupció política... Tampoc
no hi trobam la denúncia d'algun d'aquests temes en la seva obra.
El seu prestigi literari augmenta, publica les seves Horacianes,
viatja a Barcelona i li fan més cas que mai, aquí el nomenen
canonge i a partir del 1906 la seva obra poètica és de cada cop més
esquifida. Escriu poc, tan poc que quan mori restarà inacabada la
seva versió dels himnes de Prudenci que arrossegava ja molts anys.
Potser, per Costa, el Costa poeta, el sacerdoci fou una manera de
bastir-se la seva torre de marbre des de la qual només veia la
natura i els pins i dialogava amb els arbres i les roques,
indiferent a la política del país. I és que el gran mèrit dels
nostres intel·lectuals dretans era tancar els ulls i somniar
curolles.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.