El Palau de la Música Catalana (1904)

L'Orfeó Català adquireix un terreny entre els carrers de Sant Pere i Trafalgar, a Barcelona, per tal de construir-hi un edifici propi, un teatre de concerts. En fou un dels principals promotors Joaquim Cabot i Rovira, empresari plater i gran amant de la música, home d'empenta. L'encàrrec de la magna obra va caure sobre el gran arquitecte del modernisme Lluís Domènech i Montaner, el mateix que bastí l'edifici del Grand Hotel a Mallorca, avui fundació La Caixa i que va influir en altres obres del mateix estil a Ciutat, com és el cas d'un casal plurifamiliar en el carrer de Caro, al barri de Santa Catalina, que fa servir una columna cantonera del més pur disseny de Domènech i Montaner, un edifici on vaig viure bona part de la meva infantesa i que per tant he conegut des de sempre. Però tornem al fastuós immoble del Palau de la Música barceloní, que ens ofereix tota la complexitat de les arts industrials del segle XIX i començaments del XX en una combinació certament harmònica, amb tot un conjunt de materials nobles, com la rajola «valenciana», el vidre artístic, el ferro forjat, les columnes de fosa, fusta i serrall, tot això unit a pintures i escultures amb tots els simbolismes màgics del moment. Els escultors Eusebi Arnau, Pau Gargallo i Miquel Blay i pintors i dibuixants com Francesc Labarta, Lluís Gargallo o Miquel Massot hi deixaren el millor de les seves feines més inspirades. I el mateix feren els que composaren els mosaïcs, Bru Salelles i Mario Maragliano. Tot plegat era la gran aventura que aquella nova Barcelona, capital europea, deixava créixer en el cor del casc urbà. Avui, aquest edifici, declarat Patrimoni de la Humanitat, és visita obligada per a qualsevol que passi per la Ciutat Comtal. Inaugurà el Palau aquell mateix any Richard Strauss, al davant de la Filharmònica de Berlín. I la fama de l'Orfeó i de la seva seu es va estendre per tot el continent. El que ressalta des de totes les perspectives és la decoració floral del recinte, en vidre, en ceràmica, en pedra, en un esclat tot ple de llenguatges i intencions. Oriol Bohigas sintetitzà, com ens explica Montserrat Pagès, el plantejament estructural de l'edifici: «Tot ell és una estructura reticulada de peus drets i jàsseres de ferro laminat que permet una successió de plantes lliures, penetrades pel gran volum de la sala de concerts, tancades exteriorment, a la façana, per una senzilla mampara de vidre...». Aquesta indiscutible catedral de la música per a dos mil espectadors, repartits entre la platea i els dos pisos, té el seu altar major en un escenari revestit amb materials ceràmics i decorat amb un fris de muses que toquen instruments musicals i que presenten els busts en altrelleu obra d'Eusebi Arnau. No és menys expressiu el grup escultòric del xamfrà, a l'exterior, que realitzà l'artista Miquel Blay.