El polèmic discurs de Manuel Azaña (1931)

Sempre he dit que treure frases dels seus contexts és tergiversar els missatges i supòs que hi estireu d'acord. Però això es fa servir ben sovint amb propòsits de demagògia política. I així, la propaganda dretana i franquista s'aprofità d'una frase dita pel que llavors fou president de la Segona República, Manuel Azaña, per pintar els dimonis de vermell. «Espanya ha deixat d'esser catòlica»... I un pensa que les frases que es poden treure a lloure són, segurament, les més perilloses, com ho són moltes de vegades els aforismes. Dic això perquè n'acab de llegir un, de llibre d'aforismes i a poc a poc, a través de la lectura, m'he anat espantant. Per què? Potser perquè hi ha massa contradiccions, massa pensam en oposats d'una pàgina a l'altra, quan l'autor tan prompte et diu blanc com negre. Però això no és el pitjor. El pitjor és la demagògia. No sé si conscient o sense adornar-se'n, el nostre «aforismador» ens treu a rotlo pensaments feixistes, antidemocràtics i antisocials, de jutjat de guàrdia, vaja! Bé, quelcom de semblant s'esdevé amb la famosa sentència d'Azaña, que sembla un eslògan contra els capellans i no ho és. Tal dia com avui pronunciava, doncs, el seu discurs amb aquests mots: «Espanya, en el moment de més èxit del seu geni, quan Espanya era un poble creador i universal, creà un catolicisme a la seva imatge i semblança, en el qual, sobretot, hi ha els trets del seu caràcter, ben diferent, per cert, del catolicisme d'altres països, del d'altres potències catòliques; ben diferent, per exemple, del catolicisme francès; i aleshores hi hagué un catolicisme espanyol, per les mateixes raons de caràcter psicològic que crearen una novel·la, i una pintura, i un teatre i una moral espanyoles, en les quals també es toca la fe religiosa popular. I de tal manera això és cert, que aquí hi ha encara la Companyia de Jesús, creació espanyola, obra d'un gran exemplar de la raça, i que demostra fins a quin punt el geni del poble espanyol ha influït en l'orientació del govern històric i polític de l'Església de Roma. Però ara, senyors diputats, la situació és inversa. Durant molt segles, l'activitat especulativa del pensament europeu es va fer dins del cristianisme, el qual va prendre el pensament del món antic i el va adaptar amb més o menys fidelitat i congruència a la fe cristiana; però també des de fa segles el pensament i l'activitat especulativa d'Europa han deixat, almanco, d'esser catòlics; tot moviment superior de la civilització es fa contra seva i a Espanya, malgrat la nostra minvada activitat mental, des del segle passat el catolicisme ha deixat d'esser l'expressió i la guia del pensament espanyol. Que hi ha a Espanya milions de creients? Això no ho discutiré; però el que dóna l'ésser religiós d'un país, d'un poble i d'una societat no és la suma numèrica de creences o de creients, sinó l'esforç creador de la seva ment, el rumb que segueix la seva cultura. Per això tinc els mateixos motius per dir que Espanya ha deixat d'esser catòlica que per dir el contrari de l'Espanya antiga...».