Independència de Guinea Equatorial (1968)

Tal dia com avui era proclamat i reconegut per Espanya un nou país sobirà en el cor del golf de Guinea i del qual formaven part una zona continental, coneguda com Riu Muni, les illes de Corisco, Elobey Grande i Elobey Chico, l'illa de Fernando Poo, que prenia el nom de Mesié Nguema, i l'illa d'Annobon, que des de llavors es deia Pagalu. El nou Estat presentava, en primer lloc, una complicada diversitat ètnica no prou agermanada sota la colònia. Era d'esperar que els bubis de Fernando Poo i els fag de Riu Muni aspirarien, amb el temps, a detentar el poder polític. No així les minories bantús, sudanesos, ibos i calabars immigrats al país. Tot d'una que la nova bandera verda, blanca i roja amb un triangle blau començà a onejar en aquells territoris i que Francisco Macías assumí la presidència, tot d'una que les autoritats franquistes retornaren a la metròpoli, Fraga Iribarne al capdavant, ben contents d'haver parit per les bones un nou país «bananero» per al «Día de la Hispanidad», Macías pensà que allò semblava més una «verbena» que la creació d'una república revolucionària i un any després, nombrosos incidents antiespanyols i un frustrat intent de cop d'Estat colonialista, fan que el president inauguri la seva etapa dictatorial, donant al seu càrrec, el 1972, un caràcter vitalici. Però si Guinea havia nascut d'Espanya i Espanya era una dictadura de tres dècades i mitja... Què li podien dir a Francisco Macías? Tot el que havia fet el fill era imitar el pare. És clar que aquella política autocràtica i despòtica dugué a l'exili molts guineans i sorgiren grups d'oposició ací i enllà. El 1979 un cop militar derroca Macías, que és posteriorment executat. És succeït a la presidència per Teodoro Obiang, que reprengué les relacions amb Espanya i començà una política d'obertura cap als països del bloc occidental. Però una cosa són les intencions i altra la realitat. El 3 d'agost d'enguany es complien els vint anys de Teodoro Obiang Nguema el front dels destins de Guinea Equatorial.