Alfred de Musset (1810-1857), el gran poeta francès del
romanticisme, aquell que en les seves poesies i més concretament en
la seva obra Confessió d'un fill del segle, expressava
admirablement la situació moral de la seva època, es troba greument
malalt. Es pensava estar quasi guarit, després d'un any ple
d'esperances, però la tardor del 1837 li cau al damunt com una
llosa. Com diu un crític d'aquell moment, «una circumstància
fortuïta el llança novament sobre els records del seu antic dolor.
En el poema de la nit d'octubre, la Musa esdevé consoladora i calma
la revolta de l poeta, tot demostrant-li la necessitat i utilitat
del dolor».
La nit d'octubre, més freda, més llarga, més negra, augmenta les
seves angoixes i les seves depressions. I així diu: «Si l'esforç és
massa gran per a la feblesa humana de perdonar els mals que ens
vénen d'altri, estalviem, almanco, el turment de l'odi. A manca de
perdó deixem venir l'oblit. Els morts dormen en pau en el si de la
terra i així han de dormir els nostres sentiments apagats. Aquestes
relíquies del cor tenen també la seva pols. No posem les mans al
damunt de restes tan sagrades. Per què en aquest relat d'un
sofriment viu no hi saps veure un somni perdut o un amor enganyat?
Penses que la Providència actua sense motiu? Et creus que Déu et
colpeja perquè això el distreu? El cop, del qual et queixes, t'ha
preservat, potser, de cosa pitjor... L'home és un aprenent i el
dolor és el seu mestre... És una dura llei, però una llei suprema,
vella com el món i la fatalitat. Ens causa dissort de rebre el
baptisme i a preu tan trist ho hem de comprar tot...».
En aquests textos hi veim el Musset de sempre, és a dir, el
romàntic ombriu i voluptuós, sovint tenyit amb una espiritual però
ben amarga ironia. Potser la seva poesia ja apuntava un cert aire
renovador, un presimbolisme. Anhels frustrats, malenconia
malaltissa, desesperança de la seva generació...
«Per viure i sentir, l'home ha de menester llàgrimes. L'alegria
és sovint una planta trencada, encara humida de pluja i coberta de
flors. Et pensaves haver guarit de la teva bogeria? No eres jove i
feliç i benvingut pertot arreu? I aquests plaers lleugers que et
fan estimar la vida... Si no els haguessis plorat, quin cas en
faries? Quan a entrada de fosc, assegut a cel obert, amb un vell
amic, beus en llibertat... Diguem! Com podries buidar el teu tassó
si no sentissis el premi del goig? Potser estimaràs les flors, els
prats i la verdor, els sonets de Petrarca i el cant dels ocells,
Miquel Àngel i les arts, Shakespeare i la naturalesa, si no hi
trobes els planys de l'emoció? Com pots comprendre els cels
d'inefable harmonia, el silenci de les nits, els murmuris de les
ones, si la febre o l'insomni no et fan pensar en el repòs etern?
De què et queixes, doncs?» Tot un missatge per al qui el vulgui
sentir.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.