Arquitectura encegadora

El sol de la Mediterrània cau profundament sobre l'illa de Gerba, al golf de Gabès (Tunísia). Les mesquites, emblanquinades de fresc, són com fars enmig de la magror de la terra. Un camp d'oliveres mil·lenàries amb soques malgarbades és el lloc on hi pastura un ramat de cabres. Tot és sec i polsós. A l'illa plana al final sempre es veu la mar: una làmina metàl·lica que arriba fins allà on es diu que hi ha l'horitzó. Passa un home en bicicleta, amb una cistella plena de menta penjada al manillar. La pols, i la dolça flaire de l'herba fresca, és un rastre d'uns centenars de metres que va fermat a les rodes de la bicicleta. Silenci i claror. Una claror que reverbera sobre el paisatge castigat. Les cases de pagès, els menzel, es tanquen sobre elles mateixes. Lluny dels camins principals. Llavors s'arriba a un redol de cases i, enmig de l'urbanisme fet a mesura de les necessitats i les ganes dels habitants, hi esclata el blanc radiant de la mesquita tot just emblanquinada. No té grogors ni taques, ni carasses ni gotes. Les parets, les cúpules, els terrats i els contraforts són coberts de calç. Només es salven les portes; fetes de blau cel, contrast sobre tota l'obra blanca. El minaret és quadrat, les cúpules són com pans de sucre. La mesquita de Gerba, igual que el menzel, és talment una fortalesa.