Un conte anti-Andorra? (1961)

Miquel Ferrà i Martorell04/10/99 0:00

L'escriptor en llengua alemanya Max Frisch (Zurich, Suissa, 1 911), que després d'estudiar arquitectura i germàniques, es dedicà plenament a la literatura, publicava en un aplec de narrativa titulat Ausgewähte Prosa, editorial Suhrkamp, Frankfurt- Main, un conte sorprenent, Der andorranische Jude, és a dir, El jueu andorrà, una història que segons el crític «és una aplicació de la problemàtica de l'artista a la història política: la societat imposa a un andorrà el paper de jueu, encara que objectivament no ho és, i ell, malgrat tots els seus esforços, no aconsegueix d'assumir tal paper, ja que per part d'aquesta mateixa societat, únicament ha estat creat com a blanc de les seves agressions i dels seus odis».

Vet ací un fragment dels textos: «A Andorra hi vivia un home jove a qui tenien per jueu. Seria digna de narrar la sospitosa història del seu origen, el seu contacte diari amb els andorrans que veien, en ell, un jueu; el retrat viu que d'ell es feia pertot arreu. Per exemple, la desconfiança pel que feia als seus sentiments, que com molt bé saben els andorrans, no pot tenir un jueu. Aquest és reganyat per l'agudesa de la seva intel·ligència, una agudesa que per necessitat es recicla a si mateixa. O la seva relació amb els diners, que també a Andorra són importants: ell sabia, intuïa el que tots pensaven en silenci, i investigava si era realment veritat que sempre estigués pensant només en els doblers, i així s'autoanalitzava fins que restava convençut que la cosa era així. Ho confessà. Ho donà per sabut, i els andorrans es miraven, sense paraules, quasi sense fer un gest, quasi sense moure els llavis. També pel que feia a les coses de la seva pàtria sabia molt bé el que tots ells pensaven; cada vegada que prenia la paraula, ells la deixaven caure com si fos una moneda que es llançava al poal del fems. Doncs el jueu, també això ho sabien els andorrans, té les pàtries que vulgui escollir i que compra, però no una pàtria com nosaltres, no una pàtria nadiva, i, com bé ho sabia ell, quan es tractava dels interessos dels andorrans, parlava en silenci per als seus adintres, com entre cotó. Més endavant va entendre que, evidentment, mancava de tacte; sí, això s'ho digué un cop, a si mateix, rotundament, quan, desanimat pel seu comportament, s'apassionà. La pàtria, d'una vegada per totes, pertanyia als altres i ell no esperava arribar a estimar-la de debò; al contrari, els seus agosarats esforços i precs només servien per obrir un abisme a la sospita...»

Ens sembla geogràficament injust aquest conte. Andorra fou lloc de pas i refugi de molts jueus que fugien del Tercer Reich. El Principat-República no ha tingut mai la vena racista que Max Frisch li dóna gratuïtament. Un dia, algú o alguns, el mataren. Aquell a mort, com conta l'escriptor, fou cruel, com cruel havia estat l'existència dels fals jueu. No en parlaren més. «Però els andorrans, cada vegada que es veien en el mirall, contemplaven amb espant que cada un d'ells portava marcat en els rostre la fesomia de Judes».

Max Frisch hagués pogut triar qualsevol escenari per al seu conte. Qualsevol indret del món. Fins i tot, Mallorca. Qualsevol país menys Andorra.