La carta de Filoxèn (390 aC.)

El poeta ditiràmbic grec, Filoxèn de Citera, és condemnat pel tirà de Siracusa, Dionís l'Antic, que governà del 405 al 368 a. C., a les latomies, per haver trobat dolents alguns versos del seu príncep. Les latomies eren una presó subterrània que havia fet edificar dins la roca viva en el centre de les famoses pedreres de Siracusa, per tancar-hi les seves víctimes. Les voltes i passadissos d'aquells subterranis estaven disposats de tal manera que els sorolls i sons més febles repercutien dins aquells i anaven a parar a un lloc secret, construït en forma d'orella en el centre d'aquell lloc. Allà se situava el tirà i podia sentir clarament tot el que es deia dins la presó. Gràcies a tan enginyós mitjà sorprenia les queixes, aconseguia descobrir els més secrets pensaments dels presos i ferir amb seguretat els seus enemics. Ja dins aquella presó, a Filoxèn el tragueren al cap de pocs dies per tal de consultar-li sobre la composició d'alguns altres poemes. I com que no li semblaren aquests versos millors que els anteriors, es va dirigir als oficials de Dionís, tot dient: Que em tornin a dur a les pedreres! El tirà, però, se'n va riure, puix la crítica li semblà enginyosa i el perdonà. Refugiat a Tarento, rebutjà, poc temps després, una convidada de Dionís amb aquesta lletra: Una O, que en grec significava No. D'aquí l'expressió «la carta de Filoxèn» per significar una negativa breu i absoluta. Però tornem a Dionís, que va vèncer els cartaginesos, entre altres victòries i assolí un poder total. Aquest príncep, excessivament desconfiat, es passà la vida en perpètua alarma. Duia sempre una cuirassa sota les seves vestimentes reials. Feia escorcollar totes aquelles persones que s'hi apropaven. No gosava confiar el seu cap a un barber i quan volia arengar el seu poble, ho feia des del cim d'una torre. Finalment, portava la prudència fins al punt de no voler anar a jeure mai dues nits seguides en el mateix llit. Dionís era rei i volia esser poeta. Filoxèn era un bon poeta i tot el que volia era viure en pau. És clar que Filoxèn, com a poeta ditiràmbic havia caigut en el propi parany. Com recordareu, els versos «ditiràmbics» (del grec dithurambos, sobrenom de Bacus) eren en honor d'aquell déu i per extensió, s'aplica a les composicions poètiques excessivament elogioses. I amb tals elogis versificats, posant Dionís a l'altura dels déus, entrà Filoxèn en el palau reial. No comptava, però, amb l'enveja del poderós, que és la pitjor de les enveges. El poeta no tenia més fortuna que la roba que duia al damunt. El tirà tenia cambres plenes d'or, posseïa tota casta de riqueses, era l'amo de milers de persones, gaudia de tot un harem de dones i esclaus d'alcova... però mancava de l'única cosa que tenia Filoxèn en total propietat: L'enginy poètic.