Exilis i refugis dels escriptors (1870)

Victor Hugo (1802"1885), nascut a Besançon, potser el més il·lustre dels escriptors francesos del segle XIX, que dugué a terme un paper polític important en temps de dues repúbliques, retorna a França després del cop d'Estat de setembre. Fidel a les seves conviccions republicanes, va combatre enèrgicament la política del príncep-president i per això fou exiliat. Cercà refugi. Primer a Brussel·les, llavors a Jersey i, finalment, a Guernesey, en el canal de la Mànega. Sense desconnectar-se dels esdeveniments, va tenir, aleshores, gran força d'inspiració i escrigué les seves obres mestres poètiques, Les châtiments (1853), Les Contemplations (1856), La Légende des Siècles (1859), com també assajos i novel·les, entre les quals destaquen els deu volums dels Misérables. En el museu Victor-Hugo hi ha una curiosa fotografia d'aquells moments. Es veu l'escriptor assegut sobre un gran penyal i es titula: Le rocher des proscrits à Jersey, la roca dels proscrits que el fotògraf Auguste Vacquerie captava amb tota la seva riquesa de contrastats volums i ombres. Se li havia oferit a Hugo l'amnistia i la rebutjà: Quand la liberté rentrera, je rentrerai, o en altres mots, «quan França recobri la llibertat, jo també la recobraré». Un historiador de la literatura explica així els costums i creences de Victor Hugo: «Aquest gran artista tenia l'ànima un poc burgesa, les virtuts burgeses, l'amor pels seus, el gust pel treball i l'ordre. Estimava els petits, els humils, els oprimits: aquest viu sentiment de pietat social és anterior a la seva activitat política i certament, el preparà per a dur-la endavant. Tenia fe en la missió civilitzadora del seu país, en l'ennobliment progressiu de l'ànima humana i creia, profundament, en els llaços de la solidaritat i la bonhomia, dels quals n'era considerat apòstol. La seva personalitat tenia sempre tendència envers d'una naturalesa plena de generositat. Els seus enemics deien que era un cregut, que la vanitat era el seu defecte capital, però aquella manera d'esser no era altra cosa que una vàlida armadura per tal que no li poguessin orinar al damunt. Era un mestre, amb tota la força genial dels mestres...»