El moviment del Dau al Set (1948)

Després s'hi incorporaven Enric Tormo, Víctor Castells, René Metras i Santi Surós. Els pintors del grup celebraren una exposició antològica el 1951 a la Sala Caralt de Barcelona. Fou una mostra memorable i la revista, un extra especial, es dedicà a l'esdeveniment. Semblava que aquell grup marcaria el futur de la cultura catalana o, almanco, de la vida intel·lectual barcelonina. No fou així. Al cap d'un any de l'antològica, els membres del Dau al Set se separaven, reclamant aquest o aquell la seva independència. Tanmateix, l'editor Joan Josep Tharrats va fer l'esforç de continuar publicant la revista quatre anys més. El debat seguí diferents etapes. Començaren abraçant, entre tots, una tendència dadaista que significava una absoluta indiferència cap a la societat que els envoltava. Com és sabut el dadaísme, moviment artístic i literari desenvolupat a Europa i a Estats Units del 1916 al 1922, es definia com un corrent estètic de reacció contra els convencionalismes ortodoxos i de transició entre el cubisme i el surrealisme. El nom «dadaísme», de «dadà», fou triat per sorts, tot obrint un diccionari, el grup d'artistes de Zurich el 1916. Evidentment havia plogut molt i aficar el cap sota la flassada per no veure quin era el món que es vivia sota la Dictadura, d'una Catalunya que havia estat ocupada i humiliada pels franquistes, era una estratègia massa fàcil, puix l'art i les lletres, encara que vulguin, mai no s'han pogut desvincular de la política social. Del dadaísme passaren al surrealisme plàstic i poètic i llavors, alguns, es varen perdre dins un existencialisme ideològic que tampoc no trobava el seu cau definitiu. En resum: la diàspora, després d'haver assajat inútilment l'evasió. La recerca d'un món propi i marginat de producció artística obligava a l'individualisme i només amb aquella tendència es podrien unir a una concepció dinàmica de la societat, un camí per als artistes innovadors. Sembla que les individualitats més destacades serien Antoni Tàpies, pel que fa a les arts plàstiques, i Joan Brossa, pel que correspon a la poesia. De vegades els grups no tenen, però, tanta transcendència com el Dau al Set i no passen de ser pobres capelles on els mediocres conviuen amb algun famós, que és mestre i patriarca del grup. Potser els mèrits més importants del Dau al Set foren els de rompre el silenci i el conformisme dels anys més grisos i agres d'aquest país.