La dama del fanal (1860)

La famosa infermera Florence Nightingale obria una escola d'infermeres que portava el seu nom a l'hospital de Sant Tomàs, de Londres. Havia aconseguit per subscripció popular i una donació del soldà de Turquia la quantitat, en aquell temps important, de quaranta-cinc mil lliures, que li va permetre de crear un servei eficaç i altament vocacional. La seva obra fou, al mateix temps, extraordinària i va fer una campanya per a reformar l'exèrcit i els seus serveis sanitaris. Tot ho recollí en el seu llibre Health teaching in the Towns and villages, publicat el 1894. Però, on començà tota aquesta dinàmica d'aquella dona tan singular. Va néixer el 1820 a Florència, d'aquí el seu nom, filla segona d'un matrimoni aristocràtic que residia a la capital de la Toscana, tot i que era britànic. Des de ben petita va voler esser infermera però la família, des de sempre, s'hi oposà. Tanmateix no es volgué casar i havent ingressat en el convent de les dames diaconeses de Kaiserwerth, a Alemanya, on es formaven les dames de la caritat protestants, estudià amb entusiasme cirurgia i medicina. Anà després a Anglaterra i organitzà, amb els seus estalvis, l'hospici de Marley Street, de Londres. I així estaven les coses quan arribà la prova de foc. El 1854 els exèrcits anglesos, francesos i turcs feren la guerra a Rússia. Aleshores, Florence formà un equip de dames i s'embarcà amb elles cap a Orient, vers els hospitals d'Istanbul. Sembla que els metges militars britànics la reberen malament però ella i les seves dames, disciplinades i sacrificades, se saberen imposar. Incansables, enèrgiques, amb gran eficàcia, es varen fer, en aquell infern, gairebé imprescindibles. Conta un cronista d'aquell moment: «En el centre de la sala, en terra, hi havia un fanal i vora del fanal, una tetera amb la qual una dona, alta i molt prima, anava omplint tasses i les passava a les altres dones, totes vestides amb les mateixes robes grises i ordinàries que les cobrien a manera de sac, i que jo ja havia vist el migdia. Aquelles dones s'acostaven a les lliteres dels ferits, els alçaven el cap i els feien beure. Encara que jo mai no havia vist Florence Nightingale, vaig comprendre que la dama que estava al costat del fanal era ella. Desprenia un cert encís que ningú no haguera pogut definir. Tendria, potser, trenta-quatre anys. Del seu vestit obscur, de llana, sortia un coll de brodadures blanc. El seu rostre, sota una cabellera negra i retallada, em produïa la impressió de quelcom fràgil, delicat, quasi irreal... Els malalts que acabaven d'operar jeien amuntegats. Benes que feien molt mala olor i que estaven tacades per les supuracions, rostres pàl·lids, esgrogueïts, ulls enfonsats, galtes xuclades, mans que en pocs dies havien esdevingut esquelètiques, alenar estertori, símptomes del que aleshores se sabia indicador de moltes castes de febres... Mai no s'havia vist un quadre tan espantós, capaç de destruir tota esperança i tota il·lusió de progrés... I allà només es veia bellugar-se la silueta de Florence Nightingale, única veu amable i fràgil, interiorment animada per una voluntat inflexible, i resplendia, vora el fanal, circumstància per la qual, més endavant, l'hagueren de conèixer a tot el món com la «dama del fanal». Scutari, Balaklava... Florence sabia que la llum és la vida i la fosca significa la mort. I que la llum, encara que només sia d'un petit fanal, contribueix al guariment per l'esperit.