El tenor Alfredo Kraus va morir ahir als 72 anys, després d'una greu malatia degenerativa

TW
0

El tenor canari Alfredo Kraus Trujillo va morir ahir a la tarda en el seu domicili particular de Madrid, als 72 anys d'edat, segons confirmaren fonts de la seva família. Kraus, un dels millors tenors del món del segle XX, patia una greu malaltia degenerativa, que es va veure aguditzada per la tristesa que li va produir la mort, fa un any, de la seva dona.

Amb la mort de Kraus desapareix aquesta forma diferent, elegant, discreta d'entendre l'art del cant que el gran tenor canari va saber imprimir a totes i cada una de les seves actuacions.

Alfredo Kraus va néixer a Las Palmas de Gran Canaria, el 24 de novembre de 1927, en una família amant de la música que el va introduir en aquest món, en el qual va començar com a tenor en el Cor Filharmònic d'aquesta ciutat, on va rebre lliçons particulars de cant.

Per consell patern va estudiar tres anys d'enginyeria tècnica, però va tenir molt clar que la seva afició era la música. Molt jove encara oferia concerts en les vetllades privades de la classe alta de Las Palmas.

Alfredo Kraus va fer el seu debut, el gener de 1956, en el teatre de l'Òpera d'El Caire amb Rigoletto. El seu èxit va ser tal que poc després ja estava en el cèlebre Teatre de la Fenice de Venècia amb La Traviata on va coincidir per primera vegada amb la soprano Renata Scotto, amb qui compartiria cartell en innombrables ocasions.

La figura d'Alfredo Kraus, l'essència d'un «antiPavarotti»

El tenor Alfredo Kraus conduí una de les més fabuloses carreres líriques de la segona meitat del segle, sense escàndols, capricis ni vedetisme particular, podent-se afirmar que fou tot el contrari d'un altre gegant de la lírica, l'italià Luciano Pavarotti.

Així, mentre Pavarotti representa la calidesa i l'instint, i és capaç de somicar en un Rèquiem per filmar poc després una publicitat de cafè, Kraus fou la veu del rigor i una lliçó constant, gairebé obsessiva, del bel canto. Kraus també havia manifestat el seu rebuig a concerts multitudinaris com els protagonitzats per Carreras o Pavarotti. «Jo crec fermament que aquest tipus de concerts no guanya públic per a l'òpera, com no ho guanya fer òpera al cinema: el teatre de l'òpera és el teatre de l'òpera, és un món a part que cal conèixer».