L'execució dels germans Carvajal (1311)

Miquel Ferrà i Martorell06/09/99 0:00

Record haver vist en els meus viatges per la Península el famós penyal de Martos, és a dir, el puig que domina el poble de Martos i que presenta una forma certament agressiva, amb rocs tallats en forma de coltell, foscos abismes, arestes de pedra nua... La tradició de la mort dels Carvajal està fortament lligada a tals altures de rocam dantesc. La història popular és aquesta. Estava el rei de Castella Ferran IV a Palència quan tingué lloc un assassinat que va commoure tota la Cort. Un cavaller, molt estimat i conegut, Juan de Benavides, sortí de nit de l'hostal reial sense sospitar que algú l'espiava per matar-lo. Dos homes, embolicats en la seva capa, l'assaltaren. A cops de punyal el deixaren mort en un breu moment i llavors, s'entregaren a la fuita. Els crits de la víctima varen atreure alguns veïns i testimonis però ningú no pogué veure com eren els criminals. Passat un temps, el rei, sempre en guerra contra els moros, baixà fins a la seva frontera amb el regne de Granada i allà estant es disposà a conquerir la vila i castell d'Alcaudete. Quan passava per Martos, els agutzils li presentaren dos cavallers sospitosos d'aquell crim. Eren Pere i Joan de Carvajal, germans. Malgrat que un i l'altre, reiteradament, juraven que res havien tingut en aquell assassinat de Benavides, la justícia, tot fent el sord, esperà del rei la darrera paraula.

Ferran IV, però, no tenia temps per a judicis. Anava molt de pressa davant de les seves tropes. La vila d'Alcaudete esperava...
Escoltà quatre paraules de les autoritats, molt nerviós, i sense tenir sobre la taula cap evidència seriosa contra els sospitosos, decidí de sortir-ne ràpidament. No volgué escoltar les protestes dels Carvajal i d'aquells que els defensaven. No volgué sentir res, llevat de la seva pressa per sortir de Martos. Per tal de mostrar un càstig exemplar a tots els cavallers del regne, decidí de dur a terme una execució que fos especial. Els germans Carvajal serien estimbats des del precipici del penyal de Martos, cadascú dins una gàbia de ferro guarnida en el seu interior de claus i puntes de ganivet. Quan els Carvajal sentiren els mots d'aquella cruel i salvatge sentència protestaren... «Ens matau a tort!» "s'exclamaren, i afegiren". Ja que ens condemnau sense proves, malgrat les nostres protestes i juraments d'innocència, us emplaçam per tal que d'aquí a trenta dies justs de complida aquesta sentència, us presenteu al davant del tribunal diví on donareu compte d'aquest crim inqualificable. Trenta dies! Trenta dies i el judici de Déu!».

Ferran IV, que era molt jove, no va fer gaire cas de l'amenaça i els germans Carvajal foren llançats abisme avall, dins les gàbies, que en la caiguda els deixaren ben escorxats. Acabat el trist espectacle, l'exèrcit reial seguí la marxa cap a Alcaudete, que fou assetjada. Passaren uns dies i el rei caigué malalt, a poc a poc i de cada vegada més greu. El dugueren a Jaén i allà va rebre les cures mèdiques. La seva gent, en aquella època molt supersticiosa, començà a fer càlculs. El rei havia de morir, segons la maledicció dels Carvajal, la nit entre el set i el vuit de setembre. Així i tot, com diuen els cronistes, i per a general satisfacció, el rei se sentí molt millor i el dia del termini havia abandonat el llit i ja feia càlculs per tornar a la guerra. Aquell dia sopà amb molta gana i bon humor. Llavors se'n va anar al llit. Quan els seus criats l'anaren a despertar el trobaren mort. D'aquí que el malnom d'aquest rei fos «El Emplazado».