Neix Ostwald, pare de la catàlisi (1853)

Amb aquestes perspectives favorables per fer feina de debò en les seves investigacions, estudià les propietats de diverses substàncies i el 1887 acceptà una càtedra a Leipzig, ciutat on viuria la resta de la seva existència. El 1887 fundà la primera revista científica dedicada a la física-química exclusivament. Fou aleshores quan Ostwald realitzà importants treballs en el camp de la catàlisi. Recordem que la catàlisi, del grec katalusis, dissolució, és l'acció que exerceixen determinats cossos sobre la composició d'altres sense sofrir ells mateixos cap modificació. El 1894 el científic preparava el resum d'un article sobre la combustió dels aliments i hi afegí comentaris propis. Va dir que les teories de Gibbs ens feien pensar que era necessari suposar que la catàlisi accelerava la reacció sense alterar l'energia de les substàncies. La catàlisi s'efectuava rebaixant l'energia d'activació segons el concepte d'Arrhenius. Ostwald va reconèixer que els ions, que segons el postulat d'Arrhenius eren àtoms carregats elèctricament, podien servir com a catalitzadors. Això es realitzava en els ions d'hidrogen alliberats en la solució d'àcids, que feien de catalitzadors, com el midó, que es transforma en glucosa. Recompensaren Ostwald amb el premi Nobel per aquests treballs el 1909 i tot el món de la ciència l'aplaudí com el savi que millor coneixia el fenomen de la catàlisi. També predicà Ostwald que la química havia de reduir els seus estudis a fenòmens susceptibles de mesurar-se, com els canvis d'energia. També pensava que la termodinàmica era la cara central de la química i s'oposava a les teories que implicaven matèries que no es podien mesurar. Per aquest motiu es negà per molt de temps a admetre la teoria atòmica. Finalment, l'anàlisi de Perrin el va convèncer que els àtoms eren responsables d'un fenomen clarament visible i aquest fenomen es podia mesurar sense més entrebancs. Cal afegir que Ostwald, com a hobby, fou un gran lector dels filòsofs i cap al final de la seva vida va escriure molts articles sobre ciència filosòfica, articles que veiren la llum en una altra revista per ell fundada el 1902. Un altra curolla dels darrers anys fou la de descobrir un nou sistema per a barrejar i harmonitzar colors. Morí prop de Leipzig, en un indret rural de Saxònia el 1932. Molts d'admiradors el seguiren fins al cementiri. D'altres, els seus detractors, potser se n'alegraren un gra massa. Però ja sabeu allò que deixà escrit Santiago Ramón y Cajal: «Poc vals si la teva mort no és desitjada per moltes persones».