La mort d'Agustí d'Hipona (430)

Havia estat bisbe d'Hipona i la seva activitat, missió pastoral, assumptes civils, fou intensa i arriscada. Però Sant Agustí fou més que prelat, escriptor. Dominava magistralment la paraula i sabia escriure amb gran estil. Composà noranta-tres obres que feien un total de dos-cents trenta-dos llibres, i la més important de totes és De civitate (La ciutat de Déu), en vint-i-dos llibres redactats del 413 al 426. Sembla que de tota aquesta biblioteca agustiniana només una desena d'obres són, ara mateix, ilocalitzables. Morí en aquesta data mentre els vàndals assejaven Hipona. Nascut el 354 a Tagaste, en el nord d'Àfrica, fill de Patrici i Mònica, volgué estudiar des de petit la retòrica. Després d'una primera etapa escolar ben profitosa, estudià a Cartago, que tenia fama d'ésser la ciutat més moderna i llibertina del Baix Imperi. Allà, Agustí, va tenir temps per als estudis i també per anar de les seves amb altres jovenots. Fins i tot, el 372, tenia un fill, Deodat. Però el seu despreci cap a la religió que considerava «contes de velles» l'aficà dins el fàstic d'una vida buida i mancada d'esperança. Relacionat amb intel·lectuals com Ambròs, bisbe de Milà, aprengué que sense ànima, l'home és menys que pols. Va conèixer els anacoretes del desert, el famós Antoni, i això el decidí a la conversió total, a la lluita per la justícia, a la batalla contra la corrupció que s'apoderava de cada graó de l'Estat. Després de rebre el baptisme de mans de Sant Ambròs, va estar un temps a Roma entregat als seus treballs literaris i d'allà passava a Tagaste, on fixà la seva residència, a ca son pare. Escriu aleshores quatre obres magnífiques: De Musica, De libero arbitrio, De Magistro i De vera religione. Fou ordenat sacerdot el 391 i el 395, després de la mort del bisbe Valeri, ocupava la seu episcopal d'Hipona. Una vida humanament i literàriament prolífica. Agustí d'Hipona ens vendria a demostrar que tots aquests poetes i escriptors que fan obres telegràfiques i que publiquen dos o tres cops en tota la seva vida perquè diuen que es miren i remiren molt tot el que escriuen són uns pobres frustrats. Agustí estava inspirat a totes hores i a tot moment perquè era un veritable escriptor. I no va haver de fer com altres escriptors fracassats que es refugien en la política de les causes perdudes en un darrer intent de crear imatge romàntica. O que ataquen amb qualsevol calumnia o subterfugi els altres escriptors que treuen cada dia obra al carrer. Són els mateixos que diuen que fan l'obra poc a poquet i que tenen calaixeres plenes d'originals sense publicar, rebutjats a concursos de tercera o que les editorials no han volgut ni llegir. Sant Agustí ens dóna un consell memorable en aquest sentit: Ens diu que l'enveja és la lepra moral i, com la lepra, es menja poc a poc el cos del que la pateix. I sembla que entre artistes i escriptors, a partir dels cinquanta anys, quan el balanç de producció és molt minvat o negatiu, aquesta lepra és especialment virulenta.