El marquès de Caraccioli, ambaixador de Nàpols a França, publicava el 1736 un petit llibre que duia per títol Paris, le modèle des nations étrangeres ou L'Europe Française, en què explicava que «hem de reconèixer sempre l'existència d'una nació dominant, que volem imitar. En altre temps tot era romà; avui, tot és francès».
I potser tenia raó. Aquesta hegemonia es basava, segons el mateix autor, no en la força, sinó en el consentiment dels esperits lliures. Això afectava l'art, la llengua escolar, l'arquitectura, la música i els costums. La cuina francesa, per exemple, s'imposava pertot arreu. La gent versallesca, de paladar selecte, obligava els cuiners a perfeccionar la seva feina i a posar-la a la categoria d'un art. La sensibilitat dels comensals refinats, que distingeixen amb tota atenció els matisos dels gusts i els aromes i tota la complexitat de cada preparació, ens du a la gourmandise, que com una més de les belles arts, com diu l'historiador Roland Mousnier, reclamava la seva musa. «Els cuiners de les cases d'Orleans, Conti, Soubise, els cuiners dels bisbes i dels financers rivalitzen per veure quin d'ells farà un menú més ordenat, combinarà els estufats més enginyosos, immortalitzarà el nom del seu senyor aplicant-lo a algun aguiat o a una salsa nova.
El menjar francès adopta la prosopopeia de les tragèdies clàssiques. Els grans vins "continuen dient Roland Mousnier, professor de la Universitat de Strasboug i Ernest Labrousse, de la Sorbona, a la seva obra: Le XVIII siècle. Révolution intellectuelle, technique et politique " i els productes de França tenen gran fama. La Pompadour crea el filer d'au a la Bellevue, altres dames les codornius a la Mirepoix, els pollastres a la Villeroy. Les gestes del duc de Richelieu a Maó són perpetuades per la salsa maonesa. És el segle del xampany escumós, dels pastissos de foie gras d'Strasboug, dels pralinés del duc de Praslin. És el segle del famós cuiner Carême que estimava massa la cuina per perdre el temps a menjar, i del gastrònom Brillat-Savarin».
També és el segle de l'escultor Jean-Baptiste Lemoyne (París, 1 704"1778), que destacà entre els seus contemporanis com el més important escultor del rococó i que a la seva obra Vertumno i Pomona, en pedra, conservada al museu del Louvre (Dissortadament la majoria de les seves obres foren destruïdes durant la Revolució), ens mostra tot un sostre de verdures i hortalisses que hi solia haver en el rebost del moment. No hi trobareu tomàtigues ni pebrots. Tampoc moniatos o patates, encara que aquestes serien molt consumides en una etapa de final de segle marcada per la fam. És una cuina que encara no fa servir altre producte americà que no sigui la xocolata, beguda obligada entre l'aristocràcia, en el berenar dels capvespres. Hi hagué a França, per altra banda, famosos restaurants com Au rocher de Cancale, a París, i que encara existia en el temps de Balzac, que marcaven la pauta, tot imposant una determinada manera de menjar i de viure. La cuina dels nobles passava a la burgesia amb la revolució i llavors, els restaurants la passaven als hostals i les tavernes i al poble en general.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.