Un suposat Perogrullo i alters personatges (1560?)

Miquel Ferrà i Martorell20/08/99 0:00

Va dir: El mes d'agost, agosta!, és a dir, la calor més forta de l'estiu seca les plantes. Sembla que nomia Pedro Gurullo i era andalús. Els missatges que l'escoltaven, callaren o assentiren. No podien fer altra cosa. Ell era l'amo. I tal amo tenia el defecte de fer"se sempre i a totes hores el sabut. Tan analfabet com els seus pagesos solia cercar la sorpresa d'altri amb sentències en torn a una evidència que no cal aclarir. En degué dir moltes per arribar a tenir fama de fals savi. Des de llavors, la veritat de Perogrullo s'aplica a quelcom molt evident. I Pedro Gurullo o Pero Grullo entrà en el folklore de la pagesia, com hi entraren els altres Pedros de la mitologia popular, com Pere Botero, que encén el foc de l'infern o Pere Jiménez que inventà el vi de Màlaga, i això sense deixar de banda aquell «Perico de los Palotes», que ja anireu a saber qui era... Existí realment Pero Grullo o Pedro Gurullo? Totes les hipòtesis es perden dins la fosca del temps...

I així i tot, el personatge, ens resulta curiós i simpàtic, com tants d'altres de l'estil de Guignol, Pierrot, Perinol·la o Pulxi nel·la. Guignol, el personatge de titelles francès, d'origen lionès, creat a finals del segle XVII, sembla respondre també a l'existència d'un tipus real, quelcom que inspirava la comicitat dels veïns amb les seves accions i acudits a la ciutat del Rhone. Peri nol·la, que com adjectiu col·loquial s'aplica a una dona petita i molt viva, essent alhora com objecte una baldufa de quatre cares, és el nom d'un personatge popular que també sembla haver existit i que Quevedo immortalitzà en una obra satírica, escrita per fer burla de Montalbán el 1633. En Pulxinel·la, personatge de les comèdies napolitanes, on porta el nom de «pulcinella» i que quan passà al teatre francès, sofrí alguns canvis, s'inspirava provablement en un conegut mercader italià, amb perruca i cara enfarinada a l'estil dels refinats del segle XVIII. En teatre, però, el pulxinel·la italià era el tipus de burgès napolità, satíric i grosser. El pulxinel·la francès és, en canvi, un personatge alegre, sempre gat i afeccionat a barallar"se amb tothom. Té un jep darrera i un davant, el nas ganxut i la veu pastosa. Supòs que trobaríem molts individus populars més que poguessin acompanyar Perogrullo o Pedro Gurullo. Diem, com a curiositat, que un «gurullo» és a la rebosteria andalussa una pasta de farina, aigua i oli amb la qual es fan bolletes. Però anem a la simbologia de Perogrullo per comprovar fins a quin punt hi ha «Pedros Gurullos» dins la nostra intel·lectualitat, poetes i escriptors poc estudiosos que es creuen fer literatura quan fan pobres exercicis de llenguatge entorn a una no menys pobre evidència, creadors de màximes i frases exemplars que ja estan més que dites i sabudes, escribidors de consells contradictoris i absurds.