«Lo treball de Catalunya» (1862)

Josep Lluís Pons i Gallarza (Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 1823-Sóller, 1894) enllesteix el seu ambiciós poema Lo treball de Catalunya, el resultat d'un tema molt de moda en aquells dies, el patriotisme romàntic, no com es solia fer contemplant la història sinó la realitat present. Coincideix, en aquesta visió del món, amb el poeta nord-americà Walter Whitmam (1819-1892) i altres poetes d'aquells anys. No és gens estrany ni gratuït trobar en aquesta obra de Pons i Gallarza un aspecte conservador, excessivament idealista, que falsifica la situació de la nova Catalunya industrial. Com diu Josep Maria Llompart: «En aquest poema hi apareix reflectida de manera claríssima aquella òptica burgesa... regida per un idealisme total i radicalitzat. El poeta, efectivament, contempla el món del treball amb els mateixos ulls que es contempla un mite clàssic. No hi veu unes tensions, uns desequilibris, una problemàtica viva i urgent, sinó, molt al contrari, una harmonia ideal, perfecta, que el seu esperit d'humanista encerta a revestir de belleses virgilianes. En la seva visió idíl·lica de la societat industrial tot marxa sobre rodes, tot hi apareix com una equilibrada geòrgica, una feina i uns dies feliços al cap dels quals es colombra la imatge triomfant de la Nova Catalunya, renovadora i continuadora per damunt del temps de les gestes medievals dels seus vells herois. La consciència de contribuir amb el propi esforç a aquesta obra meravellosa li ha de bastar al jornaler per a sentir-se feliç, i si el patró es mostra dur i injust amb ell, no ha de plorar la seva sort, ja que en l'altra vida serà recompensat; i potser, fins i tot, en aquesta, si és treballador, disciplinat i obedient». Però en aquells mateixos dies es movien també les idees de Carles Marx, es fundava la Internacional socialista, els obrers del món començaven a defensar els seus drets amb l'organització de vagues... i això, com ens explica el mateix Llompart, ens permet apreciar fins a quin punt arriba el divorci entre el poema i la realitat. Però si aquesta realitat social, a Catalunya, era la gran industrialització que omplia Barcelona i altres ciutats catalanes de xemeneies, a Mallorca era la feina agrícola, la tasca de la terra, la suor del pagès. Aquí, els patrons eren els terratinents. I els poetes illencs, burgesos, dretans la majoria, clergues molts, també ens ofereixen una idíl·lica visió de la vida del camp, el paisatge tractat com un motiu poètic, autònom i elevat. Es com contactar amb el simbolisme del que parlava Baudelaire, «la langage des fleurs et des choses muettes»... Però ja sabem qui era Baudelaire i les lliçons que ens pot donar... No veien aquells poetes paisatgístics que tal o qual marge l'havia fet un home a costa de sang i suor, que aquell garrover, aquella olivera, aquell ametler, els havia sembrat un home i que ben sovint tota aquella bellesa (com la bellesa de les piràmides egípcies), havia estat molt mal pagada. Els nostres poetes clàssics del XIX, molts d'ells, eren potser massa cecs, cecs envers del seu germà, l'home més dissortat. I aquesta ceguesa, de vegades voluntària com una manera d'evasió, altres involuntària des de la prepotència d'un estament social superior, es traduïa en una poesia ornamental i no-gens compromesa. Millor mirar i admirar els arbres que els homes. Millor el cor de la natura que no pas el cor de l'home i millor parlar amb el bosc que no pas parlar amb la ciutat, amb la fàbrica, amb el solc. Bells llibres color de rosa per a damisel·les de bona casa. Transcendència per als esperits purs. Purs?