L'eclipsi del mil·lenni, entre la discreció i l'expectació

Una múltiple exposició mostra diferents estadis de l'eclipsi a Àustria.

Sandra MartínezPalma12/08/99 0:00

«Diuvendres entre migjorn e hora nona fo eclipsis major que hom uis de memòria d'aquels hòmens que ara són, car tot lo sol cobrí la luna, e pudia hom veer bé set estels en lo cel». Aquesta fou la impressió que li produí al rei Jaume I un eclipsi de sol. O si més no, així ho recull la Crònica o el llibre dels feits. Si el rei Jaume s'hagués passejat ahir per Mallorca, si hagués estat testimoni del darrer eclipsi del mil·lenni a Palma, de ben segur que la seva descripció del fenomen hauria estat molt diferent. Gens espectacular. I això que hi havia fam de fenomen. Qui més qui menys, quan s'acostaren les dotze, aixecaven els ulls al cel amb l'esperança de veure el «sol negre» i, la gran majoria, sense fer cas de les crides a la prevenció en el moment de l'observació. Com sempre, tots en sabem més que els metges!

Llambregades ràpides enlaire i comentaris d'una banda del carrer a l'altre. El darrer eclipsi del mil·lenni, encara que aquí fos parcial, s'acostava i hi havia ganes de no perdre's l'espectacle. Un pare i un fill petit passejaven avorrits per la plaça de Cort sota un sol de justícia (preeclipsi) amb una rudimentària màscara de cartró i un filtre negre a l'altura dels ulls. «Falta molt?», demanava el nin. El pare, amb cara d'esgotat, no responia. Pels voltants de la catedral, a pocs minuts per a les dotze, la veritat és que despertava més expectació una estàtua humana que no pas la lluna. Alguns «seguidors professionals» tenien tots els estris a punt per poder immortalitzar el fenomen amb la Seu de fons. Trípodes, càmeres, filtres... tot tipus de protecció. El seny, però, sempre va seguit de la rauxa i hi havia molts més espontanis sense por de la pèrdua de visió que armats amb ulleres de sol de fira desafiaven la llum solar.

I mentre la llum començava a davallar, donant un aspecte gairebé irreal a les coses, el so d'uns timbals creixia. Eren un grup de joves que recordaven, fent befa, que el món s'acabava i que calia salvar l'ànima i penedir-se dels pecats. Continuaven la befa «protegint-se» dels raigs amb una bossa de patata fregida buida. «Ens havien dit que això bastava», es justificaven mentre seguien el ritme sense aturar de ballar i riure, seguits ben de prop per una bona colla de curiosos.