TW
0

Arribaren. Cansats, bruts i suats, perquè més de quaranta quilòmetres de caminada deixen la seva empremta, però arribaren. Un parell de milers de marxaires tornaren a coronar el retir espiritual de Mallorca, el monestir de Lluc. La vint-i-sisena edició de la marxa popular del Güell al Lluc a peu resultà d"afortunadament" sense incidents més greus que torçades de peu, rampes a les cames i petites lesions musculars en els cossos dels que partiren des del Güell. Més o manco vuit hores invertiren els marxaires per arribar al santuari, però, com a tota bona etapa hi va haver escapats i d'altres que no hi arribaren.

De fet, quan faltava un quart per a les set del matí, quan molts s'arrossegaven per la sinuosa cinta asfàltica n'hi havia que ja berenaven en el forn del Pont d'Inca, acabadets d'arribar. El curiós del cas és que per a molts la pujada a Lluc ha deixat de ser una simple romeria popular, per esdevenir una cita més del calendari esportiu de l'any. No hi faltà qui pujà fent la marató o en patins, però també els marxaires intenten superar cada any el seu rècord de temps.

Anar del Güell a Lluc a peu es convertí en una espècie de cursa ciclista. De tot d'una, el gruix partí agrupat i acompanyat de les bandes de música fins al Pont d'Inca. Després s'allargà i es convertí en una serp multicolor, com les dels millors grans grups internacionals.

A cada encreuament els grups de voluntaris proporcionaren gratuïtament fruita i beguda. I és que recuperar forces a l'avituallament era necessari per poder afrontar la darrera part de l'etapa amb garanties d'èxit. L'objectiu, però, era arribar. Joan assegura que «en arribar al Foro de Mallorca vaig tenir una baixada molt forta. Vaig estar vint minuts aturat i després els peus no em donaven més, després ho he passat molt malament fins a Lloseta. Després he pogut recuperar el ritme».