Un frare dominicà, Pero Martines, català, humanista, autor de la curiosa obra Mirall dels divinals assots, que estigué al servei del Príncep de Viana, tingué, certament, un destí cruel. Oposat a Joan II i partidari d'Enric IV, rei de Castella, aquest clergue, poeta i polític, fou fet presoner per les galeres reials i condemnat per traïdor. Varen voler, els seus enemics, que el seu suplici i la seva execució fossin exemplars i així, els cronistes ens diuen que «fou conduït al moll de la ciutat, li posaren al cap un casc de ferro ardent al roig viu, el ficaren dins una barca i el llançaren al fons de la mar amb una pedra lligada al coll».
Això s'esdevenia a la Barcelona del 1463. Després de capturat, durant els mesos que va estar a la presó, escriví aquell tractat ascètic i també poesies religioses que com diu Martí de Riquer presentaven diàfanes al·lusions polítiques. La seva prosa, bella i directa, té pàgines de gran emoció amb els sentiments de temença d'aquell que coneix una mort horrorosa i propera. Aquests escrits, per a més «inri», contenen una dedicatòria a dona Joana Berenguer, la muller del lloctinent reial que condemnà l'autor. Aquí, potser, un hi podria veure una doble hipòtesi. Hi hagué alguna cosa, encara que fos amor platònic, entre Fra Pero Martines i Joana Berenguer, motiu pel qual, el càstig oficial es convertia en la revenja furiosa del marit? O de la mateixa manera que alguns confiaven, llegendàriament, en la muller de Pilats i la seva sensibilitat femenina per tal que actuàs en defensa de Jesús, al davant del marit, Fra Pero Martines confiava en la compassió d'aquella dama que podia influir sobre el lloctinent reial. Aquesta trista historia ens transllada també al món dels romanços, quan per una banda brollava la més innocent poesia i per una altra les més extremades crueltats. D'això en sabia molt François de Villon i un es demana, salvant estil i circumstàncies, si Fra Pere Martines no va esser el nostre Villon... No oblidem que François Villon era també de caràcter rebel i es jugà a cada punt la vida sobre el cadafal on hi tenia la seva destral el botxí. Aquest poeta francès (1431-1489) respon, efectivament, a una tipologia semblant a la del nostre personatge. Autor del «Petit» i el gran «Testament» i del famós Epitafi Villon, tenia molt clara la seva mort, decretada per les autoritats judicials, a l'hora d'escriure els seus versos.
«L'any quatre-cents cinquanta-sis, jo, François Villon, estudiant, considerant, en la plenitud de facultats, com el fre del dentam, actuant lliurement, que s'han de meditar les accions, com ho diu Vegeci, savi romà, gran conseller, perquè si no es lamenta... En el temps que he dit abans, cap a Nadal, estació morta, quan els llops viuen del vent i un es queda a ca seva, a causa de la gelada, prop del caliu, quan un té ganes de trencar la molt amorosa presó que tortura el meu cor... I així ho vaig fer, tenint al davant dels meus ulls aquella que consentia en la meva perdició...».
I és que temps era temps de les Joanes Berenguer.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.