La mort de Graham Bell (1922)

La nit del primer al dos d'agost mor el gran inventor escocès" nordamericà Alexander Graham Bell (Edimburg, Escòcia, 1847). Això s'esdevé a Baddeck, Nova Escòcia. Aquest savi havia nascut en una nissaga que es preocupava pels problemes i la didàctica del llenguatge, és a dir, d'una família de mestres. L'avi havia estudiat la mecànica del so i el pare havia seguit aquestes investigacions i alhora fou un dels primers que va ensenyar a parlar els sord-muts. Entre els anys 1868 i 1870, Alexander va ajudar son pare en l'estudi dels mots i va fer escola als nins sords d'Edimburg. Eren dies difícils i poques famílies aconseguien de fer surar tots els seus fills. Dos germans d'Alexander varen morir de tuberculosi i ell mateix va estar a punt de córrer la mateixa dissort. El 1870, la família Graham Bell emigrava a Canadà i els aires d'aquell país anaren molt bé a Alexander, que guarí i es posà fort. El 1871 es traslladava a Estats Units i el 1873 era nomenat professor de Fisiologia vocal a la Universitat de Boston. S'enamorà d'una de les seves deixebles sordes i aquesta l'animà a seguir amb les seves valuoses experiències. Estudià aleshores la producció mecànica dels sons, tot treballant les teories d'Helmholtz. Llavors, pensà que si les vibracions de les ones sonores es poguessin convertir en corrent elèctrica ondulatòria, aquest corrent podria altre cop convertir-se en ones sonores iguals que les originals de l'altre extrem del circuit. En altres paraules, els sons es podrien transportar per filferros amb la velocitat de la llum. I aquí tenim l'anècdota: «Un dia que Alexander havia vessat l'àcid d'una bateria sobre els seus calçons, quan treballava amb un instrument projectat per transportar el so, cridà el seu ajudant: Watson, per favor, vingui, l'he de menester! El tal Watson, que es trobava en un altre pis, abstret i fent renou, no hagués sentit la veu del seu mestre. Però el que va sentir parlar era aquell instrument, aquell extrem del circuit que arribava fins allà i baixà apressadament. Aquella era la primera comunicació telefònica. El 1876 Bell patentava el telèfon i un any després es casava. Encara n'hauria d'esperar cinc anys més per tal d'aconseguir la nacionalitat nord-americana. Aquell primer telèfon fou la novetat més important de l'Exposició de Filadelfia en el centenari de la Declaració de la Independència, és a dir, el 1876. Diuen que l'emperador del Brasil Pere II mostrà gran entusiasme pel nou invent. Graham Bell ja era famós i ric als trenta anys, cosa que augmentava la mitologia dels Estats Units com a país de les grans oportunitats. Va fer edificar una casa a Nova Escòcia que li recordava el seu país d'origen, funda la revista Science, una de les més prestigioses del món, i va rebre molts honors. El 1915 era inaugurada la línia telefònica transcontinental Bell, de costa a costa, i parlava per l'aparell amb el seu antic ajudant Watson, un a l'est i l'altre a l'oest d'un immens territori.