José Gregorio, serf de Déu (1919)

TW
0

A poques setmanes de la seva mort, les autoritats eclesiàstiques de Veneçuela comencen a moure papers per a declarar «serf de Déu» el metge, popular i popularista, José Gregorio Hernández Cisneros, com una primera passa per al seu procés de beatificació. Aquest doctor en medicina, nascut el 1864 a Isnotú, un poblet a l'oest de la república, prop dels Andes, es dedicà als pobres, als que ajudava no només mitjançant consultes de franc sinó també entregant-los bona part del que guanyava amb clients de doblers. El poble el venerà i alhora l'admirà pels seus progressos científics. Acabada la seva carrera, a la Universitat Central de Caracas fou pensionat a París i allà s'especialitzà en bacteriologia i una vegada estigué de retorn a Veneçuela fundà una càtedra d'aquesta matèria i un laboratori fisiològic a l'Hospital Vargas de la capital. Durant la seva estada a França, José Gregorio treballà de valent en el laboratori de Charles Richet. També va estar un temps a Madrid i allà va rebre ensenyament de Santiago Ramón y Cajal. És curiós que tant Richet com Ramón y Cajal serien guardonats amb el premi Nobel. Però José Gregorio tenia, al mateix temps que la seva vocació de metge, un profund esperit religiós i per dos cops va estar a punt d'esser frare en un convent. Raons de salut li impediren d'entrar en els claustres i aleshores cercà Déu a través de la medicina. Ensenyà a la seva càtedra universitària i va fer una gran obra social en el despatx de la seva consulta. Gent de totes les classes i de tots els racons de Veneçuela acudien al seu habitatge del barri de La Pastora i salvà vides i ànimes a balquena. El dia que morí, atropellat per un cotxe, fou tancat el teatre de l'Òpera, que estava ple de gom a gom i el mateix feren comerços, bars, sales d'espectacles i tota casta de llocs públics. El president de la República, que era aleshores Márquez Bustillos, un home de confiança de Juan Vicente Gómez i que tenia José Gregorio per metge de capçalera, declarà dol oficial. I la fama del doctor no deixà de créixer i avui, en aquell país i també a Colòmbia, Perú, Equador o la República Dominicana el tenen per sant i li resen, especialment, en cas de malalties greus. Els miracles que li atribueixen són innombrables i a la plaça de La Candelaria, on hi ha l'església d'aquest nom, hi unes botiguetes on es poden comprar imatges d'aquest sant popular, estampes, fotografies, figuretes, clauers, cendrers, obrecartes, medalles...

Va escriure aquell professor de José Gregorio que fou Ramón y Cajal: «Només mereixen la glòria els homes que, mitjançant l'acció intel·ligent i altruista, embelliren, milloraren i honraren quelcom del món que tots habitam...»

I tenia més raó que un sant. O tanta raó com el «sant» José Gregorio.

Miquel Ferrà i Martorell