Mor el químic William Perkin (1907)

Mor a Harrow, prop de Londres, el químic anglès William Henry Perkin (Londres, 1838), ric i famós. En els seus anys de col·legi ja havia demostrat un gran entusiasme per la química i una extraordinària admiració envers dels experiments de Faraday i Davy. Vocacional per tant, decidí de dedicar-se a la seva matèria predilecta, malgrat la forta oposició de son pare. Estudià amb Hofmann i en fou el seu ajudant el 1855. Ja als disset anys compaginava el seu treball universitari amb investigacions pròpies. Instal·la un petit laboratori a ca seva i provà de descobrir la manera de sintetitzar la quinina, que aleshores era un producte molt valuós en medicina ja que servia per combatre la malària. No ho aconseguí. Però el 1856, durant les vacances de Pasqua, sempre a la recerca de la fórmula ja esmentada, barrejà anilina i dicromat potàsic i quan ja, frustrat, es decidia a tirar el compost sense cap valor, observà que tenia una resplendor porpra. Hi afegí alcohol, que va dissoldre la mescla i deixà una substància de color porpra. Es demanà, aleshores, Perkin, si allò no serviria com a tintura de roba, un producte per tenyir teixits, és a dir, per transformar materials tèxtils sense color com cotó, lli, llana i seda. Recordem que antigament, a l'època clàssica, hi havia una tintura porpra treta de les conquilles d'un mol·lusc mediterrani, molt cara i només reservada als reis. Perkin envià una mostra del seu descobriment a una empresa d'Escòcia, la qual li confirmà que tenyia la seda molt bé, sortia a bon preu i era un magnífic invent. Patentà el jove Perkin el seu producte i el 1857 posava en marxa una fàbrica de tintures per a les indústries tèxtils. La seva porpra d'anilina va tenir gran èxit a França, on l'anomenaren «malva» i Perkin, als vint-i-tres anys ja era un important industrial. Les tintures sintètiques estimularen les investigacions de la química orgànica, els mètodes de síntesi. També descobrí Perkin com sintetitzar cumarina, substància blanca i tranparent amb agradable olor a vainilla i que marcà el començament de la gran indústria dels perfums sintètics. Diuen els biògrafs de Perkin que es va fer amb ell una gran injustícia, que no li reteren tots els homenatges i honors que mereixia. Potser és veritat. Però era un home que ja es considerava ben pagat amb el seu treball i portava una vida retirada i tranquil·la. Així i tot, el 1889 li era concedida la medalla Davy de la Royal Society. I el 1906, un any abans de la seva mort, el feren cavaller. Les enveges, les indiferències, les rivalitats havien de fer aquí, també, el seu joc del diable. Però Perkin no se'n queixà mai, Més aviat mirava amb llàstima els seus competidors, els fracassats científicament, econòmicament, socialment. La ràbia de les frustrades rates de laboratori. Així és el món i un voldria tenir, moltes vegades, les ulleres de Perkin, per tal de poder veure el món color de porpra i la gent amb colors molt més amables.